Tant li fot XXIX

I tu, estimes o posseeixes?

En defensa de la lectura i contra l'escriptura

Vivim en un país on tothom vol ser escriptor i, qui més qui menys, pretén veure el seu nom escrit en lletres de motlle a la portada d'un llibre. Fins i tot, la majoria ja té assajades les respostes a les preguntes dels entrevistadors televisius, abans de tenir ni tan sols el tema del llibre que, suposadament, els durà a la fama, la riquesa, la caseta a la vall d'Aran, la Cerdanya, l'Empordà o Aspen, on, amb una llar de foc encesa i una copa de vi amb reflexes càlids, escriuran els seus best-sellers futurs.

Últimament, a aquesta pretensió s'hi ha afegit la d'editor, d'editorial petita, és clar, que fa més intel·lectual. Perquè tothom sap, o hauria de saber, que les gran editorials només publiquen llibres pel consum de la massa -moment d'arrufar el nas asseguda cap per avall, o moment Bibiana Ballbé- i, en canvi, les editorials petites -si pot ser regentades per homes joves amb camisa de colors esvaïts i bigotet, o barba-, només publiquen incunables.

M'imagino un escriptor, un bon escriptor. La fortuna m'ha dut a conèixer-ne un, en persona. Me l'imagino passejant per les parades de sant Jordi. Me l'imagino a primera hora, perquè l'escriptor és un home menut i, més tard, només veurà clatells.El penso passejant la mirada pel damunt de la miríada de portades de colors brillants, amb títols cridaners, xocants, impossibles, com qui passeja per les parades de fruita i verdura de la Boqueria.

Veig tots aquells llibres com les prostitutes de més avall de la Rambla, repintades, descarades, obscenes, adreçant-se al comprador -que encara no lector- per veure quina serà la que es bescanviarà per uns euros. I l'escriptor, el bon escriptor, que no hi veu la seva puta enmig de les altres, perquè no té un bon proxeneta, que ja fa temps que s'hi va barallar amb tots els xulos del món.

Qui coneix la seva obra? Per què no està allí, entre totes aquelles portades amb l'aspecte del que arriba vencedor a la meta? És potser que no és bona? És potser que no hi ha esmerçat totes les hores, totes les correccions i revisions, tot el seu saber?

Bon escriptor meu, no t'enganyis, la teva obra potser quedarà, quan totes aquestes ja només siguin pasta de paper. Potser no estarà entre els deu primers de la filera, però arribarà al final, només espero que la fortuna sigui benevolent. Ara, tu ho veuràs? M'agradaria pensar que sí, però no te'n puc donar cap esperança.

I el mal, on és? Doncs, a l'altra banda del binomi: el lector.

Un país amb molt bons escriptors no és res sense bons lectors. La majoria de la gent creu que si és capaç d'unir la ema i la a i fer-ne mà, ja sap llegir. I així, el percentatge d'analfabetisme funcional va creixent exponencialment. El governs sempre juguen a les estadístiques i, si no donen els resultats previstos, les falsegen. Vivim en un país on un tant per cent sap llegir i escriure en català, i aplaudim i respirem alleujats. Vivim en un país on es publiquen tants milers de llibres anuals. I pensem en com en som tots d'intel·ligents, participant de la missa, de l'orgia col·lectiva, encara que ben pocs hagin tocat calent.

Per llegir bé un llibre no n'hi ha prou en saber llegir els titulars d'una notícia, cal ofici. I, en aquest país on tothom s'omple la boca de la necessitat de protegir la cultura, com a sinònim d'acabar subvencionant les empreses editorials, o cinematogràfiques, o ... s'obliden de l'essencial: com pretenem afavorir un mercat si no formem els seus compradors?

Per potenciar la cultura no caldria afegir diners a la part creadora del binomi si no som capaços d'esmerçar esforços i recursos en la part consumidora. Sense formació no hi ha exigència, i si no hi ha exigència, difícilment els bons se'n surten. Sabeu les hores que cal dedicar a formar-se, sense ajuts estatals de cap mena, per aprendre a destriar els llibres bons dels dolents? Algú ha comptat les hores de son perdudes en la lectura de llibres perfectament prescindibles que t'han venut com l'última meravella?

Ara, si la idea és tenir al prestatge l'últim sofà del Mejide i anar a veure Ocho apellidos vascos per dir que llegim i anem al cinema, feu veure que no us he dit res.

Dos taüts negres i dos de blancs

d'aquí

"El Carles envejava de vegades, les conviccions polítiques dels seus germans. i altres vegades envejava les conviccions fermes dels perdedors de la guerra. Què més voldria ell que compartir les il·lusions de bona part dels seus amics que somiaven en una intervenció dels americans i els seus aliats que enderrocaria la dictadura de Franco. Però ni l'una cosa ni l'altra. Ell formava part d'un nombrós col·lectiu de catalans que mai van tenir clar si havien guanyat la guerra o si l'havien perduda."

Una guerra, una postguerra, un assassinat múltiple, uns Pirineus, unes vides i unes formes de veure la vida. Gens de pietat, ni pels vius, ni pels morts. La vida no sol imaginar finals feliços.

Catalogació: d'estructura ortodoxa, m'ho he passat bé.

Coll, Pep. Dos taüts negres i dos de blancs. Barcelona, 2013(3). Ed. Proa

oients

Tó pa mí: Barcelona street art

El meu auto-SantJordi. Perquè jo ho valc.

Santa Jorcli(c)

Triar bé

Guanyar o perdre,
sí o no,
blanc o negre,
dia o nit.

Perdre alguna cosa perquè hi guanyem tots,
sí i no,
blanc i negre,
i gris, i groc, i vermell ...
dia i sol, i núvols, i nit i lluna, i estels

Matar un home

"Matar un home no és defensar una doctrina, sinó matar un home. Quan els ginebrins van executar Servet no van defensar cap doctrina, van sacrificar un home. I no és fer professió de la pròpia fe cremar un altre home, sinó només deixar-se cremar un mateix per aquesta fe."

Martinus Bellius (pseudònim de Sebastian Chateillon, 1515?-1563)

Via Oriol Junqueras

Caminar

Què en trec de passar-me dotze hores i trenta minuts caminant amunt i avall per Montserrat, sense parar només que uns minuts, mai més de cinc, per beure, reomplir de beguda, menjar alguna galeta i tornar a començar?

Què en trec de sortir de matí i arribar pràcticament a les fosques, amb butllofes als peus, nafres per fregament a l'entrecuix i un esgotament que, un cop refredada la musculatura, m'impedirà caminar?

Què en trec si, en finalitzar, no sabré si he estat la primera o l'última -bé, la primera segur que no, i l'última, de moment, tampoc-, i la meva única recompensa haurà estat un entrepà de formatge i una cervesa?

Què se'n treu de tot plegat?

Potser que per fer qualsevol cosa a algunes persones no ens cal cap pagament?

Potser que superar el dolor i l'esgotament físics, representa una experiència mental interessant de comprovar?

Potser l'oportunitat de compartir, d'ajudar i ser ajudat?

Sempre tinc molts dubtes al davant d'una cursa. La moda romàntica del paisatge i la solitud, com si la misantropia fos l'única fórmula vàlida d'existir amb dignitat, al davant de l'acceptació de pertànyer a la humanitat, a la declaració de mi mateixa com a ésser gregari, sense cap mena de rubor pel fet de pertànyer al grup. Ans el contrari, amb el goig de pertànyer a una comunitat, de no ser individu sinó tribu.

Em pregunto quin mal hi ha en una activitat on impera la solidaritat i el somriure? Sí, ja ho sé, impacte sobre el medi, erosió, i algun, ínfim, ho certifico, abocament. Últimament em trobo pensant, sovint, en la necessitat de regular l'accés a la muntanya, per la densitat demogràfica excessiva que pateix. D'altra banda, però, qui posa els límits? A qui els imposa? Hauré de deixar d'anar on he anat tota la vida? M'hauré de convertir en furtiva i anar en contra d'allò que he defensat?

Em fa feliç fer aquelles coses que, malgrat l'esgotament, m'obliguen a somriure i, al meu davant, tothom em retorna el somrís, amb la mateixa intensitat. Però, a l'hora, m'adono que segurament és un error. En nom de qui o de què? No ho sé ben bé. Els humans ens l'hem passada modificant el paisatge de mil·lennis, com qualsevol altre animal, elefant o formiga, cadascú segons la seva conveniència, sense pietat. El conservadorisme extrem de certs ecologismes em repugna, per allò que té d'anar en contra de la història i la intel·ligència. Però el "campiquipuguisme" actual, derivat més de la publicitat excessiva d'homes i dones que es dediquen a l'esport, no pas com a lleure, sinó com a forma de guanyar-se la vida, m'angoixa.

Això sí, per segon any consecutiu, i amb cinquanta anys i mig, he acabat la Caminada de La Portals.

El que realment importa