Tant li fot XLIX

Corren mals temps per l'estoïcisme. Avui, o ets víctima o no ets.

Primavera, estiu, etcètera

d'aquí

"El pare del Trau, a més a més, treballava a casa, composant amb un orgue elèctric i una flauta travessera. I per acabar-ho d'amanir, aquella família tenien un gat a dispesa, una cosa impensable, aleshores, al poble: alimentar un gat perquè s'estigués encaragolat al sofà o prenent el sol al pedrís, perquè de rates a l'engorfa es veu que no en tenien. I amb la fortor que fa el pixum de gat! però cal Trau no en feia, de pudor, i comentaven que aquella bèstia tenia una safata d'arena al pati de dintre, com un rei, per fer les seues necessitats. En fi, coses de gent excèntrica i escabellada."

Sí, ja ho sé, vaig tard, pel dia i l'hora i per la data de publicació de l'obra. Però, ja ho diuen, val més tard que mai. Ara, acabada d'arribar de la Quera, al carrer de Petritxol, i de comprar-li un parell dels seus llibres a en Ferran Cerdans, a la plaça Sant Just, he pogut posar-me a dir-vos-en aquesta.

Rojals, Marta. Primavera, estiu, etcètera. Barcelona, 2011. dgt. La Magrana

Catalogació: m'agrada quan em retornen el meu dialecte, el que parlo amb mi mateixa quan vull xerrar amb algú que no em porti la contrària. M'han agradat les transicions que ni es notaven, i immergir-me en un passat que podria ser meu, o de mon germà ... com diria aquell: real comolavidamisma oiga. N'he gaudit del principi fins a gairebé el final, però com deia el meu bon amic Jordi: "ningú no recorda els finals, ni dels llibres ni de les pel·lícules". I, per una pàgina o dues no permetré que m'esguerri el gaudi.

Sàpiens

d'aquí

"És probable que més d'un i de dos lectors s'hagin regirat a la cadira mentre llegien els paràgrafs anteriors. Avui en dia, la majoria encara estem educats per reaccionar d'aquesta manera. És fàcil acceptar que el Codi d'Hammurabi era un mite, però no volem sentir dir que els drets humans també ho són. Si la gent s'adona que els drets humans només existeixen en la nostra imaginació, ¿no hi ha perill que la nostra societat s'ensorri? Voltaire va dir sobre Déu que "no existeix, però no l'hi digueu al meu criat, no fos cas que una nit em matés". Hammurabi hauria dit el mateix sobre el seu principi de jerarquia i Thomas Jefferson sobre els drets humans. L'Homo sapiens no té drets naturals, igual que no en tenen les aranyes, les hienes i els ximpanzés. Però no ho diguem als nostres criats, no fos cas que una nit ens matessin.

[...]

L'únic déu que els romans es van negar a tolerar va ser el déu monoteista i evangelitzador dels cristians. L'Imperi romà no va exigir als cristians que renunciessin a les seves creences i als seus rituals, però sí que esperava que respectessin els déus protectors de l'imperi i la divinitat de l'emperador. Per a Roma era una declaració de lleialtat política. Quan els cristians es van negar vehementment a fer-ho, i van rebutjar tots els intents d'arribar a una solució de compromís, els romans van reaccionar perseguint el que consideraven que era una fracció políticament subversiva. Tot i així, no ho van fer amb gaire fermesa. En els tres-cents anys que van passar des de la crucifixió de Jesucrist fins a la conversió de l'emperador Constantí, els emperadors romans politeistes només van iniciar quatre persecucions generals dels cristians. Alguns governadors van promoure pel seu compte una certa violència anticristiana. Malgrat això, si sumem totes les víctimes de totes aquestes persecucions, resulta que en aquests tres segles els romans politeistes no van matar més d'uns quants milers de cristians. En contrast amb això, al llarg dels 1.500 anys següents, els cristians van matar milions d'altres cristians per defensar interpretacions lleugerament diferents de la religió de l'amor i la compassió."

I és que ja ho té això dels mites que ens forgem els humans. Recordo una classe de Prehistòria i Història Antiga on el professor asseverà: el Faraó és déu. L'alumne marxista aplicat aixecà el dit i digué: els egipcis es pensaven que era déu, però és evident que no l'era. El professor reblà: el Faraó és déu, perquè el 100% de la societat egípcia creia que ho era i, per tant, si la totalitat de la societat creu això no hi ha cap resquill pel dubte.

Ara, que vivim en l'era dels drets per a tothom, vaja com si haguéssim descobert un outlet de drets humans, animals i vegetals, el raonament lògic i reposat ha passat a la cua d'allò interessant. Vivim en l'era del fastpensament, de l'exigència de portes enfora, però mai de portes endins, dels epigrames de pseudoescriptors bestsellereitzats i vídeos de gatets, bebès o caigudes absurdes. Afortunadament, sempre hi ha algú amb dos dits de front disposat a arriscar-se a fer-nos reflexionar.

Harari, Yuval Noah. Sàpiens. Una breu història de la humanitat. Barcelona, 2014 (2). Edicions 62

Catalogació: em vaig creure el que em van dir i el vaig comprar. M'ho vaig creure tant que vaig fer una cosa que no m'agrada fer: el vaig comprar en un supermercat! No explica res que no sapiguem, però hi posa tant d'ordre que, amb tota la franquesa, és d'agrair.

Si en voleu una recensió de les de bo i de veres, com no, l'Allau l'ha feta.

El gen gitano

El meu padrí (avi, güelo, iaio o com us vingui de cara), vaja, el pare de mon pare, en Sidro, va viatjar a Rússia als anys vint, per veure com anava això de les col·lectivitzacions agràries. Mon pare, en Josep, va viatjar en moto per tot Europa als anys cinquanta, quan les fronteres eren parets 'de bo de bo' i la lingua franca era justament aquesta: el llatí. Jo ... bé, jo he fet poqueta cosa, però també m'he mogut una mica, i no em fa gens de mandra, la veritat.

A algú li estranya que al meu petitó li vingui de gust anar a fer un tomb de tant en tant? Pobret, si el condiciona la genètica!

Ah! i l'actor de l'anterior post era l'Anthony Smee.

Diari de bord. Data estelar: 080415. Dia 88

Truquen a la porta:

- Vinc a sopar.

I entra, deixa la motxilla i comença la sessió de petons i abraçades.

- Però no estaves a Sao Paulo?

- Bé, si, però vam agafar un avió cap a Londres, amb escala al Marroc i hem passat uns dies a Nothingam, amb un amic que hi va a estudiar i, després, a Dover, ens va agafar d'autoestop un tipus, un actor que havia sortit a Star Wars, i a una pel·lícula que em sembla que es diu El pacient anglès i hem passat un parell de dies a Toulouse, a casa seva, perquè s'avorria perquè s'acaba de divorciar i després hem vingut amb un anglès fins a Lleida i cap a casa.

Quan hem tancat la boca ja s'havia cruspit un plat de llenties, dos talls de pollastre arrebossat i dues llesques de pa.

Tant li fot XLVIII

Creure's que es té una opinió original només és això: una opinió.

Diari de bord. Data estelar: 270315. Dia 74

Hola fill, com estàs? on pares? (tinc la sensació d'estar dient sempre el mateix :P). Ahir vaig dinar amb un amic d'Arequipa i em va fer prometre que et diria que si hi tornes, al Perú, passaries per casa seva.

- vaig estar a arequipa si!! ara stem arribant a sao paulo! q tal tots??

A sao paulo? Coi quin tip de voltar! Estem més o menys. L'avi, ja t'ho pots afigurar. I què hi feu al brasil?

- pues no ho se exactament xddd passejar, vem creuar bolivia i ara brasil!

Vaja, a la velocitat de la llum!

- buff no et pensis, hem tingut molta sort amb lautostop, brasil es molt rudo. xo ahir quan ja anavem a sudar vem trobar un camio que ens ha portat 1500 km

Wow. Tinc un amic allí, però no sé on del brasil. Si vols li pregunto on para.

- tranqui tranqui, d moment tenim on star, avui a la caixa dun camio i dema trbem casa.

Aneu amb compte si us plau!

#expressionsidiotes

#aquestnenemmata

#sortquenovasol

#culdenjaumetglobalitzat

#esticperfotreelcampjotambé

Un dinar un dia qualsevol

d'ací

- Marc, has estat molt de temps allunyat de la informació política. T'educares en un periodisme ideològic, però això s'ha acabat. Els d'ara, si els cal, mentirien fins i tot en les necrològiques. Ara estàs posat en una tasca ben diferent. Els polítics, els que estan al poder, no són sinó la corretja de transmissió del poder econòmic. ¿No has observat que gairebé no hi ha cap empresari imputat per corrupció? Quan la justícia crida a declarar un empresari s'espolsa les culpes dient que ell no en sabia res, que la responsabilitat és del polític que li fa l'encàrrec. Empresaris que assenyalen polítics; polítics que controlen la fiscalia; empresaris que compren mitjans de comunicació.

Torrent, Ferran. Un dinar un dia qualsevol. Barcelona, 2015. dgt. Columna

Catalogació: de lectura amena, et deixa el regust amarg de la realitat contra la qual l'idealisme hi té poc a fer. Humans, al cap i a la fi.

Diari de bord. Data estelar: 200315. Dia 67

- ei Toti, (sí, al meu fill petit li dic Toti, a lu piju), què tal? on pares? estàs bé? explica'm alguna cosa que et trobo a faltar.

- ei! esq parlar amb el kindle es complicat! estic a la paz a bolivia, avui hem rodejat tot el titicaca, es brutal!

-oi que si? És com un mar amb onades i tot.

- si, molt xulo la veritat

Ara el meu fill viatja amb un amic, perquè la Yi Ling se n'ha tornat a Taiwan per feina -és productora cinematogràfica-, i jo, ara ja no em sento tan tranquil·la. Els homes de la meva família estan millor sempre amb una dona al costat. El meu record del Titicaca -o Titijala com diuen alguns de per allí-, és el típic record que tinc d'una munió de llocs on he estat, aquí o a l'estranger "de fora": hi hauria de tornar. La llàstima és que tornar al Pallars Sobirà, o a Montserrat, és fàcil, però al Perú no ho és tant.

Bé, ja ho viu ell per mi i, al capdamunt, ara està a Bolívia, un dels llocs on jo aniria a ulls clucs.

El socialismo y el hombre en Cuba

d'aquí

"Déjeme decirle, a riesgo de parecer ridículo, que el revolucionario verdadero está guiado por grandes sentimientos de amor. Es imposible pensar en un revolucionario auténtico sin esta cualidad. Quizás sea uno de los grandes dramas del dirigente; éste debe unir a un espírtu apasionado una mente fría y tomar decisiones dolorosas sin que se contraiga un músculo.

[...]

El socialismo es joven y tiene errores. Los revolucionarios carecemos, muchas veces, de los conocimientos y la audacia intelectual necesarias para encarar la tarea del desarrollo de un hombre nuevo por métodos distintos a los convencionales y los métodos convencionales sufren de la influencia de la sociedad que los creó. (Otra vez se plantea el tema de la relación entre forma y contenido.) La desorientación es grande y los problemas de la construcción material nos absorben. No hay artistas de gran autoridad que, a su vez, tengan gran autoridad revolucionaria. Los hombres del Partido deben tomar esa tarea entre las manos y buscar el logro del objetivo principal: educar al pueblo."

Llegeixo i se'm fa incomprensible. Passen les pàgines i em reconec incapaç d'admirar l'home, ni tan sols el personatge. Però ja se sap, sóc una iconoclasta irredempta i, és fàcil ser-ho a misses dites. A començaments dels seixanta el meu pare va dinar amb el Che Guevara. Va ser al Ritz de Barcelona, i el Che venia a comprar maquinària industrial i el meu pare en venia. En aquell dinar, d'unes deu persones, el maître del Ritz va portar una paella esplèndida en un carret i li va posar al costat del revolucionari perquè li donés el vist-i-plau. L'argentí exclamà: "Coño! déjemela aquí!", i la resta de comensals van haver d'esperar una nova comanda. El pare va veure el Che un parell o tres més de vegades, la seva memòria ja no és exacta. Anava el cotxe oficial, el de l'empresa i cinc o sis de policia. Van visitar, entre altres, els tallers que hi havia muntats a les Llars Mundet. La compra era per muntar universitats laborals senceres a l'illa de Cuba. El Che, decidia parar en algun bar a beure -ho feia sovint, sembla que era un home assedegat-, i quan ja en tenia prou exclamava: "Vámonos perros!". També va deixar a deure a les Set Portes, pel que diuen.

Tot el que sabia d'aquest personatge era aquesta anècdota paterna, la samarreta famosa, la fama que va saltar la meva generació, i ara, la lectura del llibre. Continuo sentint-me autista al llenguatge emprat, perquè el món del que parla ja ha mort. La Humanitat amb una finalitat és una entelèquia i, per tant, qualsevol lectura, marxista, capitalista, no deixen de ser escorrialles d'un món que fou. És la fi de la Història de Fukuyama? No ho sé, és difícil catalogar un període on s'està vivint. D'aquí uns anys, cent?, algú ho dirà.

Guevara de la Serna, Ernesto (Che). El socialismo y el hombre en Cuba. Barcelona, 2012. dgt. Red ediciones

Catalogació: d'aquelles coses que cal llegir. Si vols dir que les has llegides, és clar.