aparentem normalitat, massa normalitat. provem de no fer patent allò que ens atenalla l'ànima. de tant en tant, veus que algun de nosaltres necessita desaparèixer, per plorar una mica i recobrar la serenitat. els metges ens han dit ... i provem de no avançar res, de mantenir el tipus, perquè el dol encara no toca, perquè no en podem fer escarafalls de la normalitat de la vida. i, ara, comences a atresorar cada gest, cada paraula, la més innocent, la més absurda, perquè saps que les hores estan comptades i saps, també, que aquests últims instants, seran els que reviuràs, una vegada i una altra, cada dia dels que a tu et restin de vida, quan ell ja no hi sigui.
Una abraçada molt gran per tu i per tots. Ànims.
ResponEliminaAtresora cada gest, fas molt ben fet, i cada mot, també, aquests et duran consol i companyia, i no només aquests, sinó aquells llunyans que ara ni recordes, tornaran com tresors amagats en forma de somriures.
ResponEliminaUna altra abraçada, immensa, Clídice.
Buf... una abraçada ben forta per a tota la família!
ResponEliminaAquests cops sempre són durs i "difícils de gestionar" com dirien avui en dia.
Una forta abraçada i no et posis massa trista, segur que ell no ho voldria.
ResponEliminaUna abraçada, Montse. Una forta abraçada.
ResponEliminaUna abraçada ben forta, Montserrat. I ja sé que ni ell ni tu us trobareu sols aquests dies.
ResponEliminaCasumdena, Clidi.
ResponElimina