Total de visualitzacions de pàgina:

dilluns, 3 de febrer del 2014

Malgrat tot

Era el capvespre quan la poeta es va asseure al damunt d'una roca mentre veia el sol que, un dia més, els abandonava per alleujar amb la son les seves misèries. Tenia gana perquè la ració d'arròs del dia ja feia estona que s'havia fos. El sol, que els torturava durant el dia en aquest camp de refugiats, ara li feia falta, perquè la temperatura havia baixat radicalment. S'endreçà els parracs perquè la tapessin més tros de pell i no pogué evitar gratar-se els polls del cap. Així passa una bona estona, tot i que els polls eren una tortura menor, les dents li ballaven sospitosament i no es treia del damunt el mal de panxa. Una nena adolescent i la seva àvia caminaven pel seu davant, prop de la tanca metàl·lica. Discutien de forma agra. Pots comptar quina una en devia haver fet la mossa. El sol es ponia i, com un regal, envià un últim raig de llum al campament. Les figures de l'àvia i la neta es veieren embolcallades en aquest raig darrer. La pell negra reflectia un daurant dens, fosc, increïblement bell. La terra polsegosa i les dues dones foses com una gota de sol incandescent al seu damunt. Se'n tornà a la tenda, ja havia fet la collita del dia. La poeta pensà en com podia ser que els altres no fossin capaços de meravellar-se al davant de tantes coses belles. Potser era per això, per la diferència, que ella era la poeta, pensà mentre encetava una nova tanda de grataments entremig dels cabells. Demà es raparia al zero i passaria el dia fent cua a l'infermeria.

2 comentaris:

  1. Mmm... em quedo una mica sense paraules. Hi ha qui viu amb molt poc, poquíssim, i es conforma. O hi veu alguna espurna d'esperança. Aquesta realitat, per ara, se'm presenta molt llunyana.

    ResponElimina
  2. conformar-se i trobar solució a tot és la base d'un bon futur

    ResponElimina

ràpid, que el món s'acaba!