Recordo que la pel·lícula, la primera amb Charlton Heston, em va sotraguejar, però això no és estrany en un temps on la programació més trepidant podia ser l'episodi setmanal de El santo o l'Estudio 1. Sé que he vist -malauradament- l'última que van fer d'aquest tema, i és que cada dia selecciono més amb què perdo el preciós temps que em queda, però a vegades cometo alguns errors. El llibre no se m'havia acudit mai, però, coses que passen, fent neteja de l'habitació del fill ha caigut a les meves mans i malgrat que ja en sabia el final -que no és el final de la pel·lícula-, l'he llegit en un no res.
Que jo hagi llegit aquest llibret -que en algun instant m'ha recordat Els viatges de Gulliver, i no deixa de ser un tema recurrent en tota la història de la literatura- no és cap garantia de la seva bondat. Solc tenir un criteri força erràtic, per això no goso mai recomanar literatura. Ara mateix grinyola una mica i no ens sembla pas gaire original, però al 1963, quan va ser publicat, no dubto que devia ser tota una sensació. Canviar les tornes amb els animals, i més si són micos, amb la línia delicada que ens separa, resulta tremendament efectiu a l'hora de reflexionar sobre la nostra societat, els seus tics, els seus personatges ... Però no ens fem il·lusions, que no va gaire més enllà.
Boulle, Pierre. El planeta dels simis. Barcelona, 2001. La magrana.
Catalogació: m'ha semblat adequat per omplir la casella "planetadelssimis" i poder tancar-la i desar-la. No passaria res en cas contrari, però fa més endreçat.
No deu fer ni un any que vaig veure el planeta del Simis d'en Heston i bé... psee... no està malament però res més
ResponEliminala pel·licula encara em fa un cert efecte quan la veig , ben segur el llibre potser també , al capdavall reflexionar sobre la condició humana no fa gens de mal ans al contrari
ResponEliminabon cap de setmana!
A la seva època devia ser molt atrevit, no sé si ja érem capaços de reconèixer-nos com a animals
ResponElimina