Ve el bon temps i, ja fa tres anys que no puc evitar enyorar-te. Recordo, fil per randa, la conversa que vam mantenir per telèfon. Et mories, ho sabies, i volies disculpar-te d'aital indelicadesa. I ho vas fer, això de morir-te, tossut com sempre, acostumat a fer la teva malgrat el que et poguéssim dir els altres, els teus amics, els que t'estimàvem. I ja ens tens a uns quants, poquets la veritat, perquè no et prodigaves, planyent-nos per la teva absència. I jo, pobra de mi, ni vídua desconsolada, ni òrfena afligida, ni germana desolada, només amiga enyorada que ha perdut l'amic en majúscula, el germà gran adoptat per mi mateixa, el confident, el mestre. Massa fantasmes creuen amb mi les portes. Em faig gran.
El seu record intenta fer-se un niu a la teva memòria, per viure en tu fins que la seva absència no faci mal, fins que el pas a l'altra presència sigui companyia amable.
ResponElimina