Es pon el sol (XII). I Sònia

Quan en Joan se'n va a treballar la Sònia fa veure que encara dorm, però només que ell tanca la porta s'aixeca, es dutxa, s'asseca els cabells i es vesteix amb molta cura. Vol sentir-se elegant, trobar seguretat en l'aspecte. Agafa el telèfon i marca un número amb una certa dificultat per les ungles postisses extra-llargues.

- La Senyora Maria Rosa Solà, si us plau?

- Un moment, qui la demana?

- Oh, una amiga, és personal ...

Se sent el clic i comença la música d'espera que la fa taral·larejar.

- Digui? - la veu és autoritària, executiva- Digui? Qui hi ha?

La Sònia aguanta la respiració uns instants, ha envermellit perquè la Maria Rosa ha respost mentre ella cantava.

- Maria Rosa, sóc jo, la Sònia ... deixa'm parlar ... ens hem de veure, és molt important ...

A l'altra banda del telèfon no se sent res i la Sònia es pensa que potser s'ha desconnectat o ves a saber. Al final la Maria Rosa li respon en un to irònic que ella no capta.

- Per què ens hem de veure si es pot saber bufona?

- Hem de parlar, és molt important, puc venir avui al teu despatx?

- Ni ho somiïs, tinc l'agenda plena. Mira ... bufona ..., si tantes ganes tens de veure'm vine aquesta tarda, a les sis a casa meva, a Collbató, entesos?

- Però jo no tinc cotxe! Com puc venir?

- Ves-te'n a la merda nena! Agafa un taxo o pren el bus que surt de Maria Cristina.

La Maria Rosa penja. La Sònia sospira mig derrotada, però sense voler desanimar-se, agafa la bossa de mà i l'abric - a la muntanya no se sap mai- i agafa el metro cap El Corte Inglés de la Diagonal. Un cop arriba allí, massa d'hora, tot just són les deu del matí i acaben d'obrir els grans magatzems. S'adreça a la parada a mirar els horaris descolorits que hi ha enganxats. Veu que ha de pujar als que van a Igualada, però si n'agafa un ara es trobarà un munt d'hores sola i sense saber què fer en el que ella s'imagina que és un poblet de muntanya, per tant, decideix aprofitar i passar-s'ho bé en els grans magatzems.

Vagareja per totes les plantes un parell d'hores, es compra un parell de polseres - molt finetes, això de la Visa és una meravella- i s'enfila a l'últim pis, a la cafeteria, per dinar. Quan són les dues tocades se'n va cap a la parada d'autocars i, veient una cua s'hi afegeix. Pregunta al senyor del davant la destinació del cotxe i quan li respon: Igualada, senyoreta, es relaxa i deixa d'amoïnar-se.

A dos quarts de tres surt l'autocar i la Sònia se sent una mica eufòrica, asseguda a la finestra, com quan anava d'excursió amb l'escola. Li agafen ganes de cantar.

Durant l'hora que dura el viatge, amb embussos inclosos -som a divendres-, es dedica a no pensar, frueix mirant el paisatge, els trens que passen, les gavines damunt del riu, unes excavadores que fan obres, impressionants. Quan baixa a la parada de Collbató se sent desanimada, davant seu s'hi estén una urbanització molt gran i ella no sap on és el carrer on va. No ho vol preguntar, se sent una mica protagonista d'una novel·la de misteri, per tant, el millor que pot fer és ser metòdica.

Triga una hora per trobar la casa, casualment havia de ser de les últimes! Li fan molt mal els peus -clar, amb aquests talons!- i les mitges li fan una angúnia espantosa. La Maria Rosa ja deu haver arribat, mentre decideix si l'obliga a què es vegin ara o s'espera a les sis, la veu sortir dalt d'una bicicleta de muntanya, amb un mallot de ciclista.

- Què hortera!

Dubta uns instants i la crida, ella no la deu haver sentit i corre al seu darrera, és infantil però ho fa. Panteixa, està rendida, se l'hi ha trencat el taló d'una sabata i va coixa, se sent cansada, humiliada, té set i ha d'anar al lavabo.

No hi ha cap bar a la vora, n'ha vist un a quatre cantonades però no s'hi vol deixar veure amb aquell aspecte.

- T'has de calmar, Sònia, ja tornarà -es diu a sí mateixa parlant en veu alta.

Prop de casa de la Maria Rosa hi ha un solar buit amb dues oliveres i uns quants esbarzers. S'ajup amagant-se com pot i orina. Quin descans!. Mentre està ajupida sent el motor d'un cotxe, s'acotxa més perquè no la vegin i entrelluca un BMW, el d'en Joan, i amb en Joan al volant. En Joan! El Seu Joan! Què hi fa aquí? Què es tornen a entendre? Això explicaria moltes coses del comportament d'ell. Comença a sentir-se rabiosa, parla sola i murmura malediccions mentre s'apuja les calces i les mitges a estrebades. Veu com en Joan entra amb la seva clau i això l'hi ho fa tot més evident, ara ja és clar que ll l'enganya.

- Té, ara surt de la casa. Què porta? Una càmera i uns pals de golf? - No sabia que en Joan jugués a golf. Veu que en Joan mira camí enllà i que deixa els pals al cotxe i comença a caminar, també. Una mica més endavant hi veu una dona, sembla que en Joan la segueixi. Qui és? Per què la segueix?

La Sònia, totalment desmuntada, els hi va al darrera. S'enganxa les mitges i la roba, coixa, despentinada. Va murmurant penjaments cap a en Joan i la Maria Rosa, sobre les oliveres, les pedres, la posta de sol. Talla un revolt i just va per sortir al camí quan sent:

- Ei! Maria Rosa, atura't! on vas amb aquesta fila, noia? Si sembles una ciclista de debò!