dimecres, 19 de març del 2014
dilluns, 17 de març del 2014
dijous, 13 de març del 2014
dimecres, 12 de març del 2014
L'home que es va perdre
La pèrdua d'aquella cigarrera dugué un tràngol nou a la vida de Lluís Frederic. El dia no tenia prou hores. Lluís Frederic organitzà una campanya per arribar a trobar aquell fòtil sentimental. Constantment desplaçava els seus servents, mobilitzà la policia i un exèrcit de detectius, ell mateix es lliurà a investigacions arbitràries i minucioses. Amics seus li trameteren gent de tota mena, professionals quinzenaris, carteristes de tramvia, manipuladors d'hotels, poca-vergonyes autèntics.
Quan Amazon em va ensenyar -punyeters que són- que tenien aquest llibre, vaig caure-hi de quatre grapes. D'en Trabal només tinc Vals -i repetit, coses que passen-, però no n'havia llegit cap més. Aquest, avui, passaria per homònim d'un Avi de cent anys que bla bla bla, però com què va ser escrit a Sabadell l'any 1929 i no a Suècia, i l'autor es diu Trabal i no pas Trabalsson, o qualsevol cosa que acabi en -sson, doncs ja no té tant de ganxo i dubto que en facin cap pel·lícula, tot i l'espectacularitat dels fets que hi succeeixen. Fets que, d'altra banda, són perfectament negligibles, de la mateixa manera que ho són els de la novel·la sueca esmentada.
Catalogació: no cal, però com què he llegit coses pitjors, ja no ve d'un pam.
dimarts, 11 de març del 2014
dilluns, 10 de març del 2014
divendres, 7 de març del 2014
I els plats
Quan érem a la muntanya, més sovint del que potser volia la mare, el pare i nosaltres ens rèiem d'ella i li dèiem: "senyora de Barcelona". Però no ens enganyem, ella és lleidatana. I si hi ha una dona que mani al món sempre haurà nascut a Lleida i a la meva família!
Jo no, que el gen va passar a ma germana.
Jo no, que el gen va passar a ma germana.
dijous, 6 de març del 2014
I de les olles i els plats
 |
| La mare a Almacelles el 25 de setembre de 1958 |
M'encanten els vestits de llunes, blancs amb llunes blaves, vermells amb llunes blanques ...
...
La mare sempre ha apostat per vestir diferent, al seu gust, guiada per un instint cromàtic més enllà de les modes. Com es veia en els seus quadres, quan encara volia pintar, de pinzellades gruixudes, impertinents, descarades.
...
M'agrada la gent, tota, de tota mena i condició. Mai he considerat temps perdut el que he dedicat a escoltar les persones.
...
La mare era "la Montserrat" al barri. Era l'única casa on hi havia telèfon i cotxe, l'única casa on hi havia botiga que els fiava fins que l'home duia el sobre marró a casa, amb sort sense passar abans pel bar. A la mare encara li agrada la gent. Quin sentit té un humà a qui no agradi la humanitat, que no se senti humanitat? Algú s'imagina una formiga misantrop?
...
En la ciutat em deixo anar, sóc un ésser més d'aquella riuada que la recorre, incansablement. Sóc tribu.
...
La mare es nodreix de la ciutat, persones, llums, colors, sons ... el seu esperit s'alimenta del brogit. És tribu i en la ciutat se sent més tribu que mai. Mai s'ha trobat sola perquè mai ha temut adreçar-se a qualsevol.
...
A casa tots hi cabem, ningú no defineix l'espai que es forma amb totes les aportacions possibles.
...
La mare va saber crear un espai per tothom. Qui entra a casa, quan torna, sap que ho fa a casa seva. Ningú no fa nosa, i sempre hi ha cafè, i coca i truita de patates. Com a mínim.
...
dimecres, 5 de març del 2014
D'allò dels plats i les olles
 |
| El pare a l'estany de la Gola el 6 de juliol de 1955 |
...
M'agraden els barrets de feltre, els adoro, sempre en duria i en tindria centenars.
...
Al pare li agraden els barrets de feltre, els adora, no en té centenars perquè és un home que ho perd tot, però sempre ha preferit dur el cap cobert.
...
M'encanta el flamenc, el cante hondo, el sentiment que t'obliga a
vibrar en la mateixa onda dels desesperats (ara ja se'n troba poc,
d'aquesta puresa flamenca, no pas de desesperació).
...
Al pare li encanta el flamenc, el cante hondo, i sovintejava, als cinquanta i seixantes, vells tablaos barcelonesos sense japonesos, que aleshores no n'hi havia, de japonesos, vull dir.
...
Batego al mateix ritme que la muntanya, que qualsevol muntanya, perquè no recordo cap dia abans que ella, perquè és en ella on he trobat jo, llibertat, dolor, família i pàtria.
...
El pare sempre ha bategat amb la muntanya, d'ella n'ha fet el seu jo, la seva llibertat, el seu dolor, la seva família, la seva pàtria. I no hagués suportat que els seus fills i els fills dels seus fills no haguessin estat capaços d'acceptar aital herència.
...
Idolatro els llibres, pel que diuen, pel que són, per la seva olor. Els posseeixo més enllà del seu missatge, són el meu paisatge des de la més tendra infantesa, no sé què és viure sense ells i dubto que sabés ser feliç sense ells.
...
El pare idolatra els llibres, pel que diuen, pel que són, per la seva olor. Els ha posseït més enllà del seu missatge, són un paisatge que el van deconstruir en el seu món i el van reconstruir en un altre, i que va confegir a partir de la seva adolescència, com a estudiant exiliat solitari a Barcelona, al mercat de sant Antoni. Ens ha ensenyat a no saber viure sense ells, i així ens ha configurat, talment un terrissaire dóna forma a una gerra.
...
dilluns, 3 de març del 2014
Onirisme gràfic
Experimentant amb la imaginació. Els savis diuen que produeix els mateixos efectes que la realitat. Un zasca'ntoslosmorros xucnorrissià (i queagutticoquemequedao) virtual i sense luxacions!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)