La salvación de lo bello de Byung-Chul Han

d'aquí

"Lo sano es una forma de expresión de los liso y pulido. Paradójicamente, irradia algo morboso, algo inerte. Sin la negatividad de la muerte, la vida se anquilosa en lo muerto. Se la satina, convirtiéndola en aquello que, por carecer de vida, tampoco puede morir. La negatividad es la fuerza vivificante de la vida. Constituye también la esencia de lo bello. Inherente a lo bello es una debilidad, una fragilidad, un quebrantamiento. Es a esta negatividad a lo que lo bello tiene que agradecerle su fuerza de seducción. Lo sano, por el contrario, no seduce. Tiene algo de pornográfico. La belleza es enfermedad:

 La proliferación de lo sano trae inmediatamente consigo la proliferación de la enfermedad. Su antídoto es la enfermedad consciente de sí misma, la restricción de la vida propiamente tal. esa enfermedad curativa es lo bello. Este pone freno a la vida, y, de ese modo, a su colapso. Mas si se niega la enfermedad en nombre de la vida, la vida hipostasiada, por su ciego afán de independencia de ese otro momento se entrega a este d elo pernicioso y destructivo, de lo cínico y lo arrogante. Quien odia lo destructivo tiene que odiar también la vida: solo lo muerto se asemeja a lo viviente no deformado. (T.W. Adorno, Mínima Moralia)"

Byung-Chul Han. La salvación de lo bello. Barcelona, 2016. Herder

Catalogació: no és que abusi d'aquest autor, més aviat és que se m'acumulaven lectures al damunt de la taula i ha coincidit que aquesta setmana he tingut una mica de temps per posar-me al dia. Vivim en el temps de les perfeccions plàstiques, depilades. Aquesta bellesa antinatural, aquests "m'agrada" compulsius, ofereixen poca resistència al poder i al sotmetiment. La bellesa com a fruit de la reflexió sembla un bon substitut per fer funcionar alguna neurona de més. I això no és mai sobrer.

Okuribito de Yōjirō Takita

de la Viquipèdia

Okuribito (Despedidas). Japó, 2008. 131 minuts. Direcció de Yōjirō Takita, guió de Kundo Koyama, música de Joe Hisaishi. Amb Masahiro Motoki, Ryoko Hirosue i Tsutomu Yamazaki. Òscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa el 2008

Daigo protagonitza una pel·lícula de finals que són principis. El final de la seva carrera com a músic d'orquestra pot ser el principi de la recuperació del seu paisatge, la seva memòria, i una nova feina, de rituals molt estrictes, que l'acaba portant a la reconciliació amb el seu passat.

Amortallar els difunts segons un ritus que els retorni la dignitat pot semblar una feina poc apropiada per a un music de violoncel, però serà aquesta feina impensada, i rebutjada per tot el seu entorn, qui el farà saber-se part d'una societat.

És una pel·lícula pausada, que no lenta, en podríem dir: neta i polida. Remarcable la presència musical, naturalment, i la hibridació cultural sense complexes.

Sobre el poder de Byung-Chul Han

d'aquí

"Cuando falta la intermediación, el conjunto avasalla al individuo. El poder tiene que recurrir aquí a prohibiciones o a mandatos. En tal caso, el conjunto se continúa en el individuo solo por medio de la coerción. Por el contrario, con una intermediación intensa se produce una formación de continuidad sin coerción, pues el individuo experimenta el conjunto como si fuera su destinación propi. En su relación con el conjuto, al individuo no se le impone nada. Así es como en el Estado de derecho, por ejemplo, el ciudadano particular no percibe el orden jurídico como si fuera una coerción externa, más bien representa para él su destinación propia. Ese orden jurídico es el único que lo convierte en ciudadano libre. Por el contrario, en un Estado totalitario, el individuo padece el conjunto como una destinación que le resulta ajena. Esta falta de intermediación genera mucha coerción. Una continuidad creada a base de coerción resulta frágil."

Byung-Chul Han. Sobre el poder. Barcelona, 2016. Ed. Herder

Catalogació: Byung-Chul Han és una gran eina per revisar la realitat passant pel tamís dels grans pensadors europeus dels últims anys i les diferents escoles filosòfiques derivades d'ells. No és estrany, tampoc, que el trobem terriblement actual, perquè el que ens fa l'autor és enfrontar-nos a tot allò que ens ateny a nosaltres, ara, aquí, en aquest món globalitzat i en aquesta Europa en decadència.

Diari de bord. Data estelar: 041117. Dia 39

D'ahir

- Hola fill, què tal tot? Esteu bé? Imagino que ja saps que tenim en Junqueras i 7 consellers més a les presons de Madrid, així com els presidents de l'ANC i Òmnium. I en Puigdemont exiliat a Brussel·les amb d'altres consellers. Ah! i amb rumors d'il·legalització de la CUP i després, probablement, ERC. Els país a punt d'aixecar-se i els nazis pel carrer. Vaja, tot normal. Ah! i records de l'E.P.!

- Ei mare

Si, x aqi to be

Plovent bastant ara

Ja vaig llegint ja

Qina vergonya

Records per tots!

El món al revés.

Senyals

Avui, per primer cop en la vida, la mare m'ha demanat que li pugi el cossi de la roba molla al terrat per estendre-la. Mentre enfilava escala amunt he pensat en els anys que pesen i en si tindré la sort de dir-ho a alguna jove, algun dia, si em pot pujar el cossi de la roba molla al terrat per estendre-la. He sentit com se'm feia una petita laceració a l'ànima, talment com quan una espurna de foc et cau a la pell, i això, posar data a la vellesa de la meva mare, enmig del brogit que ens envolta dia rere dia, m'ha semblat la notícia més rellevant. Me'n vaig a estendre l'alfàbrega perquè s'assequi, també, perquè provo de fer coses normals quan en tinc ocasió.

Diari de bord. Data estelar: 231017. Dia 27

Ahir li vaig enviar un hipervincle d'un fil de Twitter sobre la cobertura que fa la premsa estrangera de la manifestació de dissabte. Servidora i acompanyants just a sota del senyor Hilario Pino i la Sexta (premsa espanyola, manipuladora!) i a tocar del senyor Coscubiela i el senyor Rabell. Resposta:

- No se m'obre.

- És de Twitter. Sobre la mani d'ahir. Què tal? Avui hem dinat tots a casa. Hem parlat de vosaltres. Tot bé?

- Sí, la Hanna i jo ja tenim la feina definitiva. Tenim un bus on dormir, menjar i guanyem 150 dollars al dia cadascun.

- Un bus?

- Sí, un bus vell que fa anys que no es mou però té llit.

- I dutxa?

- El bus no, però podem dutxar-nos a la casa. I fer servir el jacuzzi.

- Wow!

- Això sí, estan bojos. Pur rednecks.

- Rednecks?

- Amèrica profunda. A l'última feina teníem un llop àrtic de mascota.

- Ah! Els que es casen amb óssos, bufen ampolles i toquen el banjo?

- Més o menys. Però bé, si treus el fanatisme religiós i els ovnis, són bona gent.

- Judèrt, això de la religió fa més iuiu que els ovnis ... o no.

Diari de bord. Data estelar: 191017. Dia 24

Compto els dies des del zero i me n'adono que només (només?) han passat vint-i-quatre dies de la seva marxa. Comprovar empíricament que la durada del temps és una apreciació subjectiva, per molts rellotges i calendaris que hi hagi, em sembla fascinant. Només fa vint-i-quatre dies i, en aquest període, he viscut tantes coses, gairebé totes d'aquestes catalanes que fem ara algunes, que em pensava que n'havien passat moltíssims més.

- on sou? és bonic? és com a les pel·lícules?

- a garberville, i sí, és com a les pel·lícules.

Entre el primer i aquest missatge, alguna frase més tipus: aquí tot bé, i vosaltres? com està tot?

Els incendis els queden al sud, per tant, calma per aquí. No especifiquen gens cap on tiraran, però això no és nou, pel que la calma per aquesta banda també la tenim assajada.

Llegeixo a la Viqui que Garberville és una petita població de prop de 1.000 habitants del comtat de Humboldt, a 320 quilòmetres de San Francisco. Ah, sí! i que és un poble on hi ha moltes plantacions de coses que es fumen i no són Ducados.

Diari de bord. Data estelar: 280917. Dia 3

D'ahir a tres quarts de sis de la tarda:


ei, tot b! estem per oakland

Això vol dir que ell veurà el Golden Gate de San Francisco i jo no, i bé, que tornem a l'escassedat comunicativa. Considerant, però, el que ens hem pogut discutir aquests últims dos mesos, gairebé s'agraeix.

Diari de bord. Data estelar: 260917. Dia 1

9:59 a.m.

El meu home i jo ens hem llevat a quarts de set. L'avió d'Iberia lvl que durà el noi i la mossa cap a Califòrnia, crec, surt o bé a les onze o a les dotze, amb la precisió que ens caracteritza, a aquesta família destarotada que hem creat.

Dutxats, vestits i sense esmorzar, per allò de la pressa, el meu home i jo ens em esperat, pacients, a què un parell d'adults amb  ...

...

15:47 p.m.

bé, he hagut de deixar-ho acabat d'encetar.

El parell d'adults s'han acabat de fer l'equipatge, han buscat la paperassa set vegades, he perseguit el meu fill amb unes tisores perquè es passejava amunt i avall amb unes sabates amb les etiquetes pengim-penjam i, finalment, a dos quarts de vuit del matí hem sortit amb el cotxe a recollir un altre impresentable que viatjarà amb ells i a fer les cues matinals de l'A-2 i la Ronda Litoral, talment com si féssim les ablucions matinals preceptives.

Tornats a casa, hem constatat que hi ha algú dormint a l'estudi, tal i com ha tingut a bé comentar-nos el nostre fillet a la zona d'aparcament limitat de la T-1. La mare se n'ha anat a ioga, el meu home i jo a un enterrament i hem deixat la convidada, doncs sembla un exemplar femella de l'espècie, a càrrec de la meva sogra de 96 anys.

Després visita a la ràdio local per coses catalanes de les d'ara, tornar a casa, i atendre a la convidada, la Paula, una berlinesa amb la qui he mantingut una conversa de més d'una hora en anglès Google Translate. Li he fet l'esmorzar -una altra vegetariana, quina mania i quin mal de cap!- i li he preparat uns sandvitxos perquè sobrevisqui fins a embarcar cap a Berlín demà al matí. També li he posat un tupper de pinya, una aigua, un tros de pastís de l'àvia i un parell de preses de xocolata.

A les tres l'he baixada al tren a Martorell, nice to meet you i petonets i tal dia farà un any.

Hores d'ara el fill i la parella ja deuen ser camí del paradís dels surfaires, o surfadors, amb l'esperança que tenen que no els repatriïn només arribar, que la cosa està molt trump. Els queden dos mesos de feina i després ja ho veuran.

Seguirem informant.

Ah! sí. Per si algú troba estrany que tractem com cal la gent que passa per casa. Al meu fill el tracten molt bé pel món. Bé, gairebé sempre. Per tant, és just que nosaltres també tractem bé a qui passi per casa. Una manera com una altra de ser justos.

Incís

Fa dies que entre fer coses catalanes d'aquestes i alguna fotesa de salut, no tinc gaire temps per res més. Se m'acumulen llibres per comentar, i per llegir, sobretot això últim; tinc una pel·lícula de n'Ozu de fa dies i ni he pogut mirar-me-la. Res, que el 2-O espero que ja ningú se'n recordi del meu telèfon, fins i tot ho espero dels requisadors d'urnes, i pugui tornar a una vida gairebé normal.

Per cert, el Diari de bord crec que haurà de tornar a començar el 26 de setembre. Destí: Califòrnia.

Si és que això és un no parar!