El món resplendent

d'aquí

"Per més anòmala que pugui semblar als altres, la vida és normal per a qui la viu cada dia."

Després que em comprés el llibre en format digital, després de llegir-ne l'apunt de l'Allau (original, oi?) em vaig immergir en aquest documental en format llibre. Té raó l'Allau quan parla de fredor, tinc la sensació contínua d'estar tothora amb una càmera sobre l'espatlla (ha de ser de les "d'abans", que pesi, sinó és com si no fessis feina).

Quan era petita i la mare em feia anar a la carnisseria a recollir la comanda, sempre em distreia amb un pòster que tenia el carnisser al taulell de la vedella -al del be n'hi havia el que li corresponia- on hi deia "despiece bovino". Tot el llibre he tingut aquest pòster al cap i m'he anat repetint, talment com si fos un mantram dels de la Sweet Autumn (un dels personatges): despiece bovino despiece bovino despiece bovino ... 

L'autora, en un intent de veracitat, et desmunta, peça a peça, la Harriet. No l'estima, i si ho fa és amb un cert menyspreu, com si el seu fracàs fos la seva única responsabilitat. Reconec que m'ofèn una mica, i em xoca que la Harriet Burden dugués a terme una lluita feminista d'una manera tan unipersonal, un un món on els moviments feministes, els de Guerrilla Girls entre altres, estava a l'ordre del dia.

"Els pensaments de venjança sempre provenen del dolor de la impotència. Pateixo es converteix en patiràs. I no ens enganyem: la venjança revigoritza. Ens concentra i ens anima, i suprimeix el dolor, perquè ens fa manifestar les emocions. El dolor ens fa miques. En la venjança ens convertim en una arma punxeguda apuntada a un objectiu concret. Per més destructiva que sigui a llarg termini, durant un temps té la seva utilitat."

Hustvedt, Siri. El món resplendent. Barcelona, 2014. dgt. Ed. Anagrama. Traducció Ferran Ràfols Gesa

Catalogació: una protagonista obcecada i SOLA!? als vuitanta occidentals? Costa una mica d'empassar. He sentit llàstima per ella, per com els altres, els del seu entorn, l'autora inclosa, han dut a terme el seu despiece bovino. M'he quedat amb més preguntes que respostes i això no és pas dolent.

La guerra de Jugurta

" L'autor, doncs, ens manifesta que narrarà la guerra dels romans contra Jugurta, que durà de l'any 111 al 105 a. de J. C. Prèviament fa un breu resum de la història del reialme de Numídia i un quadre de la descendència del seu rei Masinissa; el seu fill i successor Micipsa, recelós de les qualitats de Jugurta, nebot seu, l'envia a la guerra de Numància, esperant poder-se desfer d'ell d'aquesta manera. Però els efectes són contraris i el príncep númida torna cobert de glòria i comptant amb bones amistat dintre de la societat romana."

Sé que existeix una sèrie que es diu Joc de trons, no sé ben bé de què va, però, pel que m'expliquen, va de reis, guerrers, dames i totes aquestes collonades que fa més de dos mil anys que s'escriuen any rere any. Bé, Jugurta, fill d'un rei i una concubina, no s'empassa això de ser el més alt, el més guapo, el més intel·ligent i el millor guerrer que no pas els seus germans, fills de princesa, i que no sigui l'hereu. O sigui que, en justa correspondència, es dedica a matar-los a tots i a prendre el que pot. Viatges a Roma en ambaixada, assalts a ciutats, massacres, suborns a polítics -oh!-, declaracions de guerres, un romà que es diu Bèstia, tractats, i, finalment, guanyen els romans, que per això són els qui paguen a l'autor. Vaja, comprovat: tots els guions ja estan escrits de fa un parell de milers d'anys.

Sal·lusti. La guerra de Jugurta. Barcelona, 2012. Eds. 62 i Alpha

Catalogació: a més de ser força distret té una gran virtut: és curt i no hi ha més temporades, cosa que s'agraeix.

Reflejos y sombras

d'aquí

"Como estudiante de arquitectura hice con el colegio un hermoso viaje de estudios a Ferrara y Roma. Fue allí donde por primera vez hice dibujos del natural. Yo, que no había aprendido a dibujar haciendo dibujos, hasta ese momento había pensado más que nada en el dibujo inventado, en cosas de fantasía. Durante aquel viaje entendí lo difícil que es hacer un dibujo del natural, lo importante que es entender la naturaleza, la verdad de la realidad. Entender la verdad del objeto, del dibujo -hombre, arquitectura o paisaje- es algo complejo, porque no es una verdad visible, una verdad superficial. Y requiere un gran esfuerzo, un compromiso que a veces, por pereza, se intenta evitar (es más fácil inventar). Hay que ser capaz de establecer una complicidad con el objeto que se dibuja hasta llegar a un conocimiento profundo del mismo. No se dibuja bien si se miente. Y al revés: si en un dibujo del natural se ha dicho la verdad, el dibujo se convierte automáticamente en un buen dibujo. Otra dificultad del dibujo del natural es que nos obliga a encontrar respuestas a preguntas que nunca nos habíamos planteado. Lo que se logra trabajando en el estudio es a menudo una respuesta a preguntas que ya se conocen."

O sigui que, a dibuixar, se n'aprèn dibuixant. Sabeu allò de les casualitats felices? Bé, reconec públicament la llacuna que tenia amb Steinberg, però les lleis de l'atzar (n'hi ha de debò?) han treballat al meu favor i han posat al meu davant la mirada inquisitiva de la Carla, una informàtica de vint! anys que em demana: recomana'm un llibre. Aquesta és de les pitjors demandes que mai ningú em pot fer, si tu recomanes un llibre ha de ser perquè saps, en un percentatge prou elevat, que aquell llibre serà apreciat per la persona en qüestió. Per això responc: farem una cosa, te'n regalaré un, així, si no t'agrada, no em maleiràs per haver invertit els teus diners en un llibre que et pugui semblar horrible. Em respons que d'acord, que a canvi tu me'n regalaràs un altre. Quan ens fem grans solem tornar-nos imbècils, per això em sap greu, tu ets molt jove i no voldria que et gastessis diners en regalar-me res. Paternalisme -maternalisme?- estúpid, és clar. Et faig arribar un dels meus llibres preferits. No sé pas si t'haurà agradat, no és ni amè, ni fàcil. El tinc classificat a la secció de llibres "fills de puta", però és un bon llibre per anar llegint amb els canvis d'edat. Tu em fas el retorn amb aquesta petita perla. M'ho he passat la mar de bé, i t'ho agraeixo profundament Carla. He après i te'n dec una.

Steinberg, Saul- Buzzi, Aldo. Reflejos y sombras. València, 2012. Ed. Mediavaca

Catalogació: comprendre la realitat a través dels ulls d'un dibuixant romanès emigrat als Estats Units a causa de les lleis feixistes italianes és l'exercici que et permet fer aquest llibre. Al prestatge dels preferits. Sense cap dubte.

Pyongyang

d'aquí

Ja fa temps vaig llegir Cómo no hacer nada, i vaig pensar que m'havia de regalar alguna altra coseta d'aquest autor. Ara em tocarà anar fent la col·lecció, és clar.

Delisle, Guy. Pyongyang. Bilbao, 2015 (10). Astiberri.

Catalogació: m'agrada el dibuix i la fina ironia de l'autor. Per cert, que també és blogaire.

Efusions

Hi ha alguns parents que, per l'efusió amorosa que gasten, més valdria tenir una boa constrictora. Com a mínim t'abraçaria!

(no parlo del meu fill XeXu ^^)

Diari de bord. Data estelar: 310815. Dia 31 (circa)

Aeroport d'El Prat. 11:00 a.m. Arriba d'Istanbul via Atenes en un lowíssim cost. L'he anat a buscar perquè em ve molt de gust veure'l. No sé pas perquè, als cinc minuts de parlar ja estarem barallats, però és el meu nen, per sempre. Està de pas, diu, un parell de setmanes i potser se'n va a Suècia a cuidar rens a l'hivern. Ah! tu mateix. Provo de no reaccionar gaire, sé que no pot evitar d'intentar posar-me nerviosa. No se'n sortirà. Ell ja té molta experiència en moltes coses. Jo sempre en tinc més.

Sensacions

Negra nit

I, al final, de tant negociar el pas dels éssers estimats per l'Aqueront, de tantes i tantes hores passades en aquesta riba sense acabar de decidir el preu, una acaba fent-se amiga de Caront i es pregunta si això valdrà per un viatge gratis, quan sigui l'hora, o el preu serà tan car com sempre.

Diari de bord. Data estelar: 170815. Dia 17 (circa)

2 d'agost de 2015. 10:10. Ei fill, que ja heu marxat? On pares? No és per res, només per saber en quin punt de l'atles he d'enviar bons pensaments. Petó.

3 d'agost de 2015. 20:25. Estic a Trieste. Estem molt bé tots i ara anirem cap a Eslovènia.

6 d'agost de 2015. 16:46. Ei, estem a Zarda, Croàcia. Tot genial! X casa tots b?

6 d'agost de 2015. 16:48 Anar fent que ja és molt. Petons

8 d'agost de 2015. 11:23. Ei, que avui és l'aniversari de ton germà. Fes-li un toc.

9 d'agost de 2015. 19:29. Vale! Estem a Dubrovnic. Tot b! un petonàs!

Tenia els meus dubtes en considerar aquesta nova escapada de mon fill dins de la secció del Diari de bord, sobretot perquè ben bé no sabia que marxava, m'havia arribat el rumor pels avis, els quals ja havien fet el gest de contribuir a la causa. I és que, entre altres coses, el meu fill i jo cada dia parlem menys i ens estimem millor. I això val pels fills i pels que no ho són. D'ençà que se'n va anar a viure d'okupa a Cerdanyola -que ja em diràs!- vivim més relaxats. Els fills, a partir d'una edat, si volen continuar essent estimats pels pares, val més que fotin el camp, perquè tenir enredant per casa un parell de senyors amb barba, alts com santpaus, amb aquelles veuotes que no saben el que és parlar fluix, jugant a la play -o sigui: ensenyorint-se de la sala-, i sempre impacients quan el pare o la mare (o l'avi, o l'àvia, o la iaia), els parlen, no és la millor manera per sentir-te identificada amb la teva descendència. Als fills cal enyorar-los, i com més grans més. Així, quan vénen un diumenge a menjar arròs, sembla que et facin un favor, encara que només vinguin per atipar-se i endur-se mil cinc-cents túpers per passar el que quedi de mes.

Bé, el cas és que enguany, per fer vacances de viatjar, ha decidit anar-se'n a Grècia amb tres amics de l'escola en autoestop. Vaja, com si jo, per fer vacances, decidís començar a fer balanços d'empreses o jugar a calcular l'IVA de totes les geladeries on tinc el plaer de seure a consumir la seva producció. L'última notícia és que se n'anaven a Atenes. No sé si el meu fill tria els països per visitar pel seu optimisme, per tant, crec que em començo a preocupar. De tota manera els missatges semblen prou optimistes, escassos això sí.

Ah! i per cert, l'altre fill, el "quiet", el tinc a Eslovènia. Més convencionalment, en cotxe, però també picat pel gen gitano.

 I jo a casa sense poder marxar! I mira que fa dies que vull omplir la motxilla i fotre el camp!

Combray

Portada d'Amazon

"Si jo hagués emmalaltit greument, si m'haguessin capturat uns bergants, convençut que el meu pare tenia una influència enorme amb les potències superiors, o cartes de recomanació irresistibles per a Nostre Senyor, a fi que la meva malaltia o la meva captivitat no fossin altra cosa que vans simulacres sense perill per a mi, hauria esperat amb calma l'hora inevitable del retorn a la feliç realitat, l'hora de l'alliberament o del guariment; potser aquesta absència de talent, aquest forat obscur que s'obria en el meu esperit quan buscava el tema dels meus futurs escrits, tampoc no era sinó una il·lusió sense consistència, i deixaria d'existir mitjançant la intervenció del pare, que segurament s'hauria posat d'acord amb el Govern i amb la Providència per tal que jo acabés sent el primer escriptor de l'època. Però altres vegades, mentre els meus pares s'impacientaven quan veien que em quedava endarrere i no els seguis, la meva vida actual, en lloc de semblar-me una creació artificial del meu pare que ell podia modificar al seu gust, se m'apareixia en canvi com compresa en una realitat que no estava feta per a mi, contra la qual no tenia recursos, en el cor de la qual no tenia aliats, que no amagava res, més enllà d'ella mateixa. Llavors em semblava que jo existia de la mateixa manera que els altres homes, que em faria vell, que moriria com ells, i que no era entre ells sinó un més dels que no tenien aptituds per escriure."

Quan al 2009 vaig córrer a comprar aquesta primera edició de la traducció feta per Josep Maria Pinto, ho vaig fer amb la determinació d'encetar-lo i acabar-lo d'una tirada. La realitat, però, no m'ha permès fer-ho fins ara. Combray ja l'havia llegit en francès, sense gaudir-ne gaire, per la manca de domini profund de la llengua, i per això tenia una gran esperança en aquesta traducció. No m'ha decebut gens. Tanmateix, el meu estat d'ànim m'ha fet arribar fins el 2015 per passar de la pàgina 10. No passa res, no crec que Monsieur Proust se'n senti gaire ofès.

Proust, Marcel. Combray. Barcelona, 2009. Viena Edicions. Traducció de Josep Maria Pinto.

Catalogació: cal? bé, és dels llibres que cal llegir, encara que també exigeix una certa predisposició mental. Vaja, que no ve d'un dia si convé.