L'ametller escarransit del costat del camí ha aconseguit florir. Té una branqueta minsa amb uns quants botons i una única flor, blanca, i tremolosa. La senyora que ha sortit a fer un tomb amb la jove profereix una exclamació de joia i s'hi apropa. Em sento feliç amb elles. Allarga la mà i la felicitat se m'esvaneix, una ombra em cobreix l'ànima. La senyora que ha sortit a fer un tomb amb la jove, mentre declara la seva felicitat per la bellesa de la floreta i la branca, les arrenca i diu que faran bonic en aquell gerro de casa. Quines estranyeses!
ooooooh! pobrissó... escarransit i encara li prenen les flors i les branques. Un abús de força i de poder... Les persones humanes no tenim arreglo.
ResponEliminaL'ametller floreix per guarnir altres territoris, és la seva missió i la fa amb plaer, que fer volar la llavor és el que el pot fer sobreviure. Llàstima que no compti amb l'hermètica esterilitat del gerro...
ResponEliminaPer cert que fa poc un ametller mal repenjat en un terraplè em va isnpirar un petit poema que potser algun dia veurà la llum.