Em toca fer una d'aquelles coses que, per diferents motius que no vénen al cas, em toca fer de tant en tant i que és compartir taula amb gent de l'anomenada (abans) d'upa (ara, "pija"). Això implica una despesa extraordinària en un restaurant pretensiós de moda a Barcelona i haver d'escoltar els neguits (ehem) de certes persones que et fan rumiar si saben en quin món vivim tots plegats. És que cada dia es necessiten més diners per viure! Entre l'escola dels nens, tres, el menjador, la piscina, la cangur, la dona de fer feines, el jardiner ... has de treballar molt per tot plegat! I sort que la casa de Palamós i la de la Cerdanya se n'encarreguen mons pares! Te la mires amb un cert estupor, mentre et preguntes com, hores d'ara, encara hi ha algú així. Però sí, hi són, existeixen. No són els rics, perquè els rics de debò mai parlen de calés, són aquells als qui, quan grates una mica, se'ls veu el llautó, els nou-autistes.
D'autistes socials així sempre n'hi ha hagut, però estic d'acord amb tu que ara criden molt més l'atenció. En conec alguns, i encara que normalment ni se n'adonen del trist paperot que fan cada dia em posen més dels nervis.
ResponEliminaEspero que no hagis d'haver pagat el dinar perquè aquests acostumen a anar de gorra...
ResponEliminaDoncs no sé si l'Esperanza Aguirre és rica de debò o no, però a mi el que dius em recorda el que va dir, que li costava arribar a final de mes. I és que els pobres som molt egoistes i no ens adonem que és molt car mantenir un palau, amb la pols que s'hi deu posar!
ResponEliminaEm sembla molt ben trobada aquesta etiqueta de nou-autista social, espero no ser mai un d'ells (tot i que una casa a Palamós....)
ResponEliminaBon cap de setmana, taula pija inclosa, pensa que fins i tot els humans autistes tenen la possibilitat de canviar :)
Vaja... per això no hi vaig, tampoc vull que m'hi convidin.
ResponElimina