Gairebé tothom té un veí (o veïna) lladre. Alguns, per qüestions geogràfiques (llegim barris marginals) en tenen a balquena, d'altres, per les mateixes qüestions (llegim barris alts) es troben exactament en la mateixa situació però perfumats amb colònies de marca. Els de poble ens ho solem repartir com podem. Atenent que no vivim massificats, la cosa se sol distribuir amb una certa equitat. Avantatges de la vida fora de la metròpoli.
Al nostre carrer, un carrer amb un centenar de veïns a tot estirar i sense sortida pels cotxes, tenim representants de tots els estaments socials -exceptuant la noblesa, que som de poble, no ho oblidem- i, gairebé, de tots els gremis existents. Aquí faig un parèntesi per mantenir un minut de silenci pel nostre fuster traspassat, veritable vigilant del carrer des del seu taller ara amb les portes fermades. Acabat el minut de silenci, tanco el parèntesi.
Com no pot ser d'altra manera, també tenim un lladre. Un lladre d'aquells als qui sempre esperes que un dia sortirà de casa amb un antifaç, una samarreta ratllada i el sac a l'esquena. Cal dir, en honor a la veritat, que en el nostre carrer no ha robat mai, si més no d'uns anys ençà, quan va aprendre que no s'havia d'endur feina a casa. Malgrat tot, de tant en tant, ens regala alguna performance mitjançant un parell de cotxes de Mossos que el fan sortir de casa emmanillat.
Ja se sap que els de poble ens distraiem amb ben poca cosa! I així s'escolen els nostres dies, mentre veiem les orenetes acaçant insectes i Mossos acaçant el nostre lladre. En qualsevol moment ens podrien aparèixer en Totó i l'Aldo Fabrizi, en aquella magnífica -i esgotadora- persecució a Guardie e ladri.
Però els temps canvien i ja res és com havia estat. En dues setmanes, la grua s'ha endut el cotxe del nostre lladre -99 € de sanció, que no acabo d'entendre, per què no 100? o 95?- i, al capdamunt, ahir al vespre algun pispa forani li ha trencat el vidre del cotxe i li ha robat el reproductor de CD's. I ja ens el tens, amunt i avall, remugant de molt mal humor, mentre enganxa amb cinta adhesiva un plàstic al vidre trencat, i sa mare, una bellíssima i anciana persona, queixant-se de com la dissort s'acarnissa amb son fill. Ves quines estranyeses que hem de viure!
Per què es deu dir allò de "qui roba un lladre té cent anys de perdó"? Que jo sàpiga, ningú no és perfecte i tants drets té un lladre com un saltataulells a mantenir el seu patrimoni intacte, llevat de concurs de contribucions o expropiacions legals. Els acarnissaments de les administracions en les sancions mereixen tot un article. En efecte, avui, amb la crisi, veiem com s'ha exacerbat una pràctica que ja ve de lluny, d'usar les multes com a pervertida via recaptatòria. Que ho facin sobretot les administracions locals, les més neecssitades i les que més a mà tenen el sofert ciutadà, no les eximeix de la culpa. Ni de la condició de lladregotes.
ResponElimina