Fa tres setmanes podia assegurar que no passaria per l'arc de sortida. Al quilòmetre vint m'he sentit feliç, forta, poderosa i n'he guardat la sensació embolicada en cotófluix dins una capseta de llauna per quan, més endavant, em sentís miserable com el cuc més miserable de tots els cucs miserables haguts i per haver. Al quilòmetre trenta-dos he recuperat la sensació i, al quilòmetre cinquanta he passat per l'arc de la meta sabent que, sempre, em resistiré al desànim, sigui químic o no, sempre ho intentaré.
Felicitats! I continuo trobant que és una manera molt estranya de passar el cap de setmana.
ResponEliminadoncs el Factor X ho va fer en bicicleta el diumenge! :P nostembé, no.
ResponEliminaLa Cursa: magnífica (imagino que un tomb al Serrat).
ResponEliminaL'Enllaç: una mè il·legible (mai em veuràs subscrit al wikioc).
L'Abraçada final: de les grosses, de les que animen fort.