Camino, ergo escric

Heu caminat mai un bon tros al darrera d'un home que no dugui res a les mans i ni tan sols faci servir el telèfon mòbil? No és una tasca fàcil perquè no se'n troben, tendim a dur un munt d'andròmines perquè això de dur les mans nues fa mal efecte o ens provoca atacs de pànic. 

Posem un carrer qualsevol de Barcelona, la Diagonal a l'alçada de Maria Cristina potser. Posem un home alt qualsevol, de ben bé metre vuitanta-cinc -metre noranta potser- vestit amb americana i pantalons blau marí d'entallat modern, impecables, Màrius Carol, potser. Ja ens està bé. Posem que esteu aturades en un semàfor i veieu l'home de metre vuitanta-cinc -metre noranta potser- vestit impecablement de blau marí, Màrius Carol potser -us dieu- que es despedeix d'un home més baix, també amb vestit blau marí, però que no té un sastre que l'estimi com l'estima el seu sastre a en Màrius Carol, potser.

Posem que quan el semàfor es posa de color verd i comenceu a caminar, el senyor més baixet que també vesteix de blau marí i a qui el seu sastre no estima -o els venedors de la secció home d'El Corte Inglés no estimen, potser- fa uns saltirons i una correguda poc dignes per travessar el carrer i l'home a qui el seu sastre adora incondicionalment, Màrius Carol, potser, es posa a caminar al davant vostre.

Posem que us costa mantenir el pas d'un home amb les cames tan llargues i tan rectes, com fetes amb un regle expressament, i penseu que mai havíeu vist un home amb unes cames tan ben dibuixades, potser. Veieu com camina dret, amb posat relaxat, sap caminar i sap que sap caminar. Balanceja els braços rítmicament i posem que, de sobte, penseu que se li nota que ja és un home gran per com deixa anar la mà al final del recorregut, amb alguns dits rígids, en un gest que ja heu observat en altres persones grans que pateixen d'artritis. Posem que penseu: vaja! el pobre Màrius Carol pateix d'artritis a les mans, però per com camina no en deu patir als peus.

Posem que, tot i l'edat -i la suposada artritis i l'edat inqüestionable- aquest home camina a un pas prou viu que penseu que potser acabareu suant i arribareu a la cita havent d'entrar en una farmàcia per comprar-vos un paquet de tovalloles humides i un pot de desodorant. Penseu que sort que no sou una detectiu a qui han encomanat seguir en Màrius Carol.

Escoliosi! El crit, mut, posem que gairebé us surt llavis enllà. Posem que, doncs, definitivament decidiu que pateix d'escoliosi. És gairebé imperceptible, però el maluc esquerre és més alt que el dret -el sastre, que ara ja no us sembla tan amorós, sembla no saber que en aquests casos no es recomana una americana entallada-, i el colze esquerre frega el cos tot caminant, mentre que el dret es mou a una certa distància.

Posem que observeu, també, que el seu tors s'inclina lleugerament a la dreta -serà cosa de la ideologia? penseu- i, malgrat tot, manté la testa ben dreta, centrada. Posem que arribeu a la vostra destinació i ell, en Màrius Carol, potser, segueix cap a la plaça Francesc Macià, o potser va a Catalunya Ràdio. I aleshores no sabeu si teniu curiositat, però us esperen en una reunió en l'edifici on entreu, lliureu el DNI a seguretat, primera planta, mentre aneu pensant que, ves quines estranyeses, en Màrius Carol, el pobre, potser pateix d'escoliosi i artritis i que, malgrat tot, malgrat això i que el seu sastre no l'estima tant com us havíeu pensat, o que, potser, no té sastre i es compra els vestits ja fets, és un home que té un aspecte fantàstic.