Total de visualitzacions de pàgina:

dimarts, 29 d’abril del 2014

En defensa de la lectura i contra l'escriptura

Vivim en un país on tothom vol ser escriptor i, qui més qui menys, pretén veure el seu nom escrit en lletres de motlle a la portada d'un llibre. Fins i tot, la majoria ja té assajades les respostes a les preguntes dels entrevistadors televisius, abans de tenir ni tan sols el tema del llibre que, suposadament, els durà a la fama, la riquesa, la caseta a la vall d'Aran, la Cerdanya, l'Empordà o Aspen, on, amb una llar de foc encesa i una copa de vi amb reflexes càlids, escriuran els seus best-sellers futurs.

Últimament, a aquesta pretensió s'hi ha afegit la d'editor, d'editorial petita, és clar, que fa més intel·lectual. Perquè tothom sap, o hauria de saber, que les gran editorials només publiquen llibres pel consum de la massa -moment d'arrufar el nas asseguda cap per avall, o moment Bibiana Ballbé- i, en canvi, les editorials petites -si pot ser regentades per homes joves amb camisa de colors esvaïts i bigotet, o barba-, només publiquen incunables.

M'imagino un escriptor, un bon escriptor. La fortuna m'ha dut a conèixer-ne un, en persona. Me l'imagino passejant per les parades de sant Jordi. Me l'imagino a primera hora, perquè l'escriptor és un home menut i, més tard, només veurà clatells.El penso passejant la mirada pel damunt de la miríada de portades de colors brillants, amb títols cridaners, xocants, impossibles, com qui passeja per les parades de fruita i verdura de la Boqueria.

Veig tots aquells llibres com les prostitutes de més avall de la Rambla, repintades, descarades, obscenes, adreçant-se al comprador -que encara no lector- per veure quina serà la que es bescanviarà per uns euros. I l'escriptor, el bon escriptor, que no hi veu la seva puta enmig de les altres, perquè no té un bon proxeneta, que ja fa temps que s'hi va barallar amb tots els xulos del món.

Qui coneix la seva obra? Per què no està allí, entre totes aquelles portades amb l'aspecte del que arriba vencedor a la meta? És potser que no és bona? És potser que no hi ha esmerçat totes les hores, totes les correccions i revisions, tot el seu saber?

Bon escriptor meu, no t'enganyis, la teva obra potser quedarà, quan totes aquestes ja només siguin pasta de paper. Potser no estarà entre els deu primers de la filera, però arribarà al final, només espero que la fortuna sigui benevolent. Ara, tu ho veuràs? M'agradaria pensar que sí, però no te'n puc donar cap esperança.

I el mal, on és? Doncs, a l'altra banda del binomi: el lector.

Un país amb molt bons escriptors no és res sense bons lectors. La majoria de la gent creu que si és capaç d'unir la ema i la a i fer-ne mà, ja sap llegir. I així, el percentatge d'analfabetisme funcional va creixent exponencialment. El governs sempre juguen a les estadístiques i, si no donen els resultats previstos, les falsegen. Vivim en un país on un tant per cent sap llegir i escriure en català, i aplaudim i respirem alleujats. Vivim en un país on es publiquen tants milers de llibres anuals. I pensem en com en som tots d'intel·ligents, participant de la missa, de l'orgia col·lectiva, encara que ben pocs hagin tocat calent.

Per llegir bé un llibre no n'hi ha prou en saber llegir els titulars d'una notícia, cal ofici. I, en aquest país on tothom s'omple la boca de la necessitat de protegir la cultura, com a sinònim d'acabar subvencionant les empreses editorials, o cinematogràfiques, o ... s'obliden de l'essencial: com pretenem afavorir un mercat si no formem els seus compradors?

Per potenciar la cultura no caldria afegir diners a la part creadora del binomi si no som capaços d'esmerçar esforços i recursos en la part consumidora. Sense formació no hi ha exigència, i si no hi ha exigència, difícilment els bons se'n surten. Sabeu les hores que cal dedicar a formar-se, sense ajuts estatals de cap mena, per aprendre a destriar els llibres bons dels dolents? Algú ha comptat les hores de son perdudes en la lectura de llibres perfectament prescindibles que t'han venut com l'última meravella?

Ara, si la idea és tenir al prestatge l'últim sofà del Mejide i anar a veure Ocho apellidos vascos per dir que llegim i anem al cinema, feu veure que no us he dit res.

23 comentaris:

  1. Ostres Clídice, com m'emprenyes. Ara ja no hi ha només llibres bons i dolents, sinó també bons i mals lectors... Doncs res, em sento insultat i menystingut per les teves paraules, força ofès, de fet, i t'ho dic ben clar. No entraré a dir què em sembla la teva opinió, però diré que sí, que segons el teu criteri, llegeixo escriptors de merda i sóc un lector de merda. Però com que sóc un complet ignorant, em seguiré rebolcant en la meva ignorància perquè és on em sento còmode. Apa, passa un bon dia.

    ResponElimina
  2. Vaja Xexu, tinc la sensació d'haver-me de disculpar i no sé pas perquè. En cap moment he criticat els lectors pel baix nivell, la meva crítica és a un sistema que inverteix en màquines de produir i no en la formació d'éssers amb criteri. Això no vol dir que no hi hagi gent que, afortunadament, en tinguin o visquin formant-lo contínuament. El món dels blogs m'ha aportat un munt de coneixements, perquè jo sóc dels que viu en formació contínua. El món editorial té tots els tics i els defectes del capitalisme més brut i dubto que els interessi gaire que els nostres escolars estiguin formats per tenir criteri a l'hora de decidir. Pensa que si la gent sap destriar un llibre d'un altre també pot acabar destriant una idea d'una altra, o un polític d'un altre ... A part, no és cap problema consumir, també, allò que ens ve de gust. Personalment ho faig i no tinc cap problema, ni en fer-ho, ni en reconèixer-ho. Però també distingeixo entre allò que és el que és: un producte de consum ràpid i un altre tipus de literatura: la de reflexió. A la meva tauleta hi comparteixen espai Camilleri i Montaigne, i no els he vist mai barallats. Espero que tu també tinguis un molt bon dia :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Però és que parles de criteri, i no t'adones que és el TEU criteri. És cert que la nostra societat té un nivell baix però no és perquè no llegeixi unes coses concretes i sí unes altres, és perquè no llegeix res de res! I ho és per la voluntat d'uns governs que en part ja els va bé tenir gent curta de gambals a la que governar. Llegir és un plaer. Llegir ens permet formar-nos. Però si vols formar-te, llegeix llibres de text i aprèn. Tots ho hem fet quan ens ha tocat. He provat de llegir llibres reflexius i els trobo infumables. En canvi, hamburgueses ràpides m'han fet gaudir com un camell. I què trio molts cops que estic fins els collons del món que m'envolta? Doncs hamburgueses, perquè em distreuen i em donen el que busco en la lectura, que de cap manera és l'erudició. Podem dir que busquem coses diferents, però llavors no diguis que la gent es deixa endur pel que li venen i no pensa. No vull comparar-me amb tu, i he de reconèixer que de vegades em deixo endur per la comercialitat sense pensar massa, i ara no parlo de literatura. Em fan gràcia coses banals i em despreocupo. De la mateixa manera, tampoc em deixo enganyar per tot el que sento i em pregunto el perquè de les coses, m'agrada arribar al fons de les qüestions i intento excel·lir en allò que faig, al nivell que puc. I triar polítics... bé, jo que he llegit Dan Brown i en gaudeixo, tot i saber què em trobaré, o John Grisham, o el lamentable Robin Cook, del qual he llegit més llibres que ningú pels temes que tracta, no perquè escrigui bé, doncs resulta que milito al mateix partit que tu, compartim idees i criteris, interessos i objectius. Per això m'ofèn el que dius. No vull que em diguis què estaria bé que llegís per tenir un bon criteri, perquè jo tinc el meu propi, i com a la majoria de mortals, no m'agrada que em diguin que no és bo, especialment si això es fonamenta en el criteri d'algú altre.

      Probablement en tota aquesta discussió hi ha matisos que se'ns escapen, i trobaríem més punts d'unió si ens poguéssim explicar bé. No seré jo qui defensa el món editorial, segur que hi ha bons escriptors que no poden publicar per com està muntat el negoci. Però pel que dius, per com ho dius, em fa pensar primer el que ja hem comentat, que sóc un mal lector perquè em menjo el que em donen sense seleccionar les meves lectures amb més criteri, i per l'altra, que si jo publiqués alguna cosa seria una merda com un piano. I és més, ho penso sincerament, tu pensaries que és una merda.

      Res, que no sé si ens entendrem. Potser la conclusió amb la que acabaré és que no necessito que ningú em consideri bon lector, em fot sentir-me així perquè adoro llegir, és una necessitat vital, però llegeixo el que vull, i que cadascú pensi el que li sembli.

      Elimina
  3. qui decideix què és prescindible? són prescindibles les estones badant sense fotre res? són prescindibles les persones amb qui no en entenem, però sí estimem?
    no m'agrada que hi hagi un manual d'allò que és prescindible com no m'agrada que hi hagi un manual del que s'ha de consumir,mediàtic o exquisit.. tan dóna..
    no hi ha una altra que respectar allò que no es comparteix..
    i dubtar sempre!
    Xexu, ignorants ho som tots!

    ResponElimina
  4. Doncs res, ja em diràs què haig de llegir per no ser un mal lector...

    ResponElimina
  5. lolita lagarto, hola! :) no hi ha manuals, cadascú es fa els seus, allò que ens produeix benestar. Tot i que, personalment, prefereixo la incomoditat de saber que estic emprenent un camí que no conec el suficient per acomodar-me. Però això, com els culs, cadascú el seu. I em sap greu, segur que us guanyo en ignorància. (És que la cosa és guanyar :P)

    pons007 jo no sóc ningú per dir-li a ningú que ha de llegir. Senzillament, dic, i ho repeteixo, que subvencionar els creadors de cultura -o de suposada cultura- i retallar en les escoles, ens duu a subjectes susceptibles de ser condicionats pel mercat i creadors mediocres amb l'única finalitat de llepar el cul al polític de torn que, per cert, reparteix els NOSTRES diners. Ara, si us ho preneu com una valoració personal he de dir-te que em sap greu, perquè si bé dic el que penso, no pretenc alliçonar respecte a res. Cadascú ha de ser conseqüent amb el seu pathos, o amb el camí que ha decidit emprendre. I jo, per sort, no sóc ningú per donar lliçons, sinó per rebre'n.

    ResponElimina
    Respostes
    1. ei, holaClidi! no t'havia saludat després de tant de temps... , aprofito per felicitar-te per les tires de dibuixos, trobo que la protagonista ja és tot un personatge! jo no me'l perdo!:)

      Elimina
  6. Trobo que no et falta raó. Des del best seller fins a l'última obra de culte, qualsevol llibre ha de trobar el seu públic, petit o gran. Si no es produeix aquesta connexió, al final l'escriptor no pot seguir publicant (almenys pels canals tradicionals), perquè les editorials (grans o petites) no confiaran en ell. Al cap i a la fi, totes han de subsistir d'una forma o altra. O sigui que en certa manera sí que els lectors fan una "selecció natural" del que es publica. El tema de "bons" o "mals" lectors és més discutible, però això ho deixerem per un altre dia :)

    ResponElimina
  7. Ja veus, Clídice, que establir que hi ha bons i mals lectors és territori minat i fins i tot la qualitat d'un llibre (llevat de casos flagrants) està subjecta a molts relativismes. Suposo que el teu escrit sorgeix de la ràbia que et fa que bons escriptors que coneixes no gaudeixin de l'èxit que tu creus que es mereixen. Cert que la majoria de lectors sovint ens hem deixat manipular pels criteris comercials que dicten els altres; però fins i tot qui viu d'una dieta exclusiva de best-sellers no té perquè ser un "mal" lector.

    ResponElimina
  8. Uala, bon debat :) Jo també llegeixo de tot, suposo que com tots els que llegim perquè no sabem deixar de fer-ho, i existeixen tants llibres que em consideraré aprenent de lectora durant tota la vida. Però m'ho passaré bé durant el camí.

    ResponElimina
  9. La gran resposta seria si sabéssim quin nombre de lectors saben i entenen el que realment llegeixen, perquè el principal problema d'aquest país és que hi ha massa gent que no arriba a entendre ni la meitat.
    Encara que sóc dels que penso que hi ha escriptors per tot tipus de lectors, bons o dolents? depen dels gustos no? hi ha gent que compra el de la Belen Esteban.......

    ResponElimina
  10. hi ha bona literatura i bons lectors, amb aixó ja està tot dit, crec. La resta, escrivim perquè no sabem fer altra cosa i llegim més o menys pel mateix. I n'hi ha que escriuen per escriure i llegeixen exactament pel mateix.

    ResponElimina
  11. Envio aquest article a un corrector de català que viu a Chicago i que treballa, també, per a editorials petites. Segur que li agradarà

    ResponElimina
  12. Hola, Clídice. Em sembla que toques moltes coses i que caldrien uns quants articles per aprofundir-hi. Intentaré comentar només un parell d'aspectes de tot el que dius.

    El problema que exposes en el primer paràgraf té una explicació senzilla, segons el que vaig llegir fa poc per aquests mons de Déu. És allò de les tres coses que s'han de fer per ser feliç: plantar un arbre, tenir un fill (o una filla, esclar, no se m'enfadin) i escriure un llibre. Si l'il·luminat que va dir això hagués canviat l'escriure pel llegir, ja ho tindríem.

    Bromes a banda, ens hauríem de preguntar si els que s'ofenen amb el teu escrit són bons o mals lectors. I és evident que n'hi ha, de bons i mals lectors, com de llibres bons i llibres dolents. Em sembla que es poden llegir escriptors de best-sellers sense gaire suc i ser un bon lector, i es poden llegir clàssics contemporanis, com en diuen, i ser un lector pèssim. La qualitat de la lectura no depèn del que es llegeix, sinó del com.

    Dit això, diria que fas un retrat de traç gruixut amb l'explosió de les petites editorials. Sí, és una explosió i sembla una moda, però només el temps dirà si s'aguanten, si aporten un valor afegit (jo crec que sí); si els llibres que publiquen troben els lectors necessaris, resistiran. Però sigui com sigui, no publiquen incunables, per una impossibilitat conceptual —deixa'm ser perepunyetes, que els incunables són els llibres publicats en els primers temps de la impremta—. Pel que sé, uns quants d'aquests joves amb camisa de colors esvaïts que caricaturitzes vénen de grans grups editorials i s'han decidit a tirar endavant un projecte propi per intentar tractar els textos d'una manera menys comercial, si es pot dir així. És evident que tots, a final de mes, han de mirar el compte de resultats, si en viuen, però també ho és que una petita editorial amb un sol editor que externalitza tots els processos pels quals passa un llibre pot publicar llibres que potser no es vendran tant. He treballat alguna vegada per editorials de grans grups i per editorials petites, i em sembla que la diferència és gran. Cal parar atenció al tracte que donen al text. I és evident que no pot tractar el text de la mateixa manera algú que publica 10 o 12 llibres l'any que un altre que en treu, per dir alguna cosa, 20 o 30 en el mateix temps.

    No sé si me n'he anat massa lluny.

    ResponElimina
  13. Potser una de les qüestions a tenir en compte per començar és l'excessiva sacralització de la literatura, tot allò que en podríem dir els valors afegits que se li atribueixen i la percepció que des del punt de vista comercial és una cosa ben diferent, per exemple, del negoci dels mobles o qualsevol altre. De fet, percentalment, m'arriscaria a dir que es fabriquen més bons mobles que bons llibres. Ën l'aspecte dels usuaris dels productes, no m'atreveixo a entrar-hi.

    ResponElimina
  14. D'entrada gràcies a tots pels vostres comentaris i convertir aquest apunt en un "apunt iceberg" dels que a mi m'agraden, on l'interessant sol estar per sota de la línia de flotació. I gràcies als visitants d'ultramar, amb permís de la resta, tot un honor i una abraçada.

    Sant Jordi m'emprenya cada dia més, pel que té d'exhibició impúdica i pel cofoisme de la nostra societat al respecte. No m'agrado a mi mateixa quan ho dic, ja que sempre he defensat que havíem de superar el nostre auto-odi, però som gent d'extrems i de la mateixa manera que som capaços de viure en un continu "estripem-nos les vestidures i cobrim-nos el cap de cendra", a l'instant passem a "l'efecte 92" i a fer bots ("deportistas bajen del escenario") i ens instal·lem en un núvol acrític.

    Normal, d'altra banda, en un país que era i no és i és però no sap si vol ser. Totes les colònies tenen aquests estirabots, sinó mireu els EUA -país que admiro profundament-, com tendeixen a anar pel món traient pit i són capaços d'extrems ben ridículs, o ben llastimosos, segons com.

    Salvant totes les distàncies, que si ens posem en estadística són infinites, com què defenso que totes les bèsties humanes del planeta ens assemblem, els catalans tenim tots els tics d'aquell que ha viscut sota el jou d'un altre i ha quedat una mica desdibuixat.

    És per això que dels llibres n'hem fet la nostra super bowl? En el nostre camí indubtable cap el laïcisme mantenim la fe en la Moreneta -fins i tot els ateus- i en la nostra producció de ... llibres? Se m'anava a escapar "producció literària", però no sé pas si la nostra literatura, ara mateix, acompleix uns estàndards acceptables. Tot i que no podem dir, tampoc, que els altres països treguin miríades d'autors de primera línia. Coses dels períodes entre regnes? No ho sé pas. Si és així encara tindrem sort i ens sortirà un Jan van Eyck de la cosa escrita i generacions futures xalaran d'allò més.

    Retorno a Sant Jordi: on és la literatura? en la fàbrica del senyor Lara? en la seva papada? No tinc cap mena de dubte que el senyor propietari de l'imperi Planeta és un home d'esperit delicat -fins i tot sóc capaç de pensar-lo a la posta de sol tocant la lira sumit en pensaments profunds i bells-, però no em negareu que, pel seu negoci, tant li fa que siguin llibres, playstations, màdelmans o tomàquets pera, que queden tant lluents i bonics apilats a la Boqueria.

    Algú ho ha dit: "ei, que a mi m'agraden els tomàquets pera!". Bé, els tomàquets pera que es vénen ara no són dolents, tot i que també podria afirmar que no són gaire bons -si més no els tomàquets del meu hort tenen la virtut del gust del tomàquet acabat de collir, encara que alguns anys s'empesten i surten fatal-, però això sí, els tomàquets pera llueixen -pel tractament que se'ls fa-, l'un al costat de l'altre, tots iguals, amb un gust una mica insípid que, algun dia, pots acabar trobant-li més gust a l'embolcall i al seu disseny que no pas al tomàquet en sí. Podríem afirmar, doncs, que el tomàquet pera ha evolucionat cap a ser un tomàquet-objecte, més apte per a ser tingut com a bibelot en un prestatge que no pas per a ser consumit en una amanida d'aquelles on l'enciam s'ha de rentar i té cor pel qual barallar-se.

    Com diu un amic meu somelier quan li pregunten quin és el millor vi: "el Don Simón si és el que a tu t'agrada i tens la capacitat d'apreciar".

    I tornem a Sant Jordi, i ja em tens parada al capdamunt de la Rambla Catalunya observant la línia que es perd en l'infinit -un infinit d'estar per casa que és fins on arriba la meva vista- de parades plenes de llibres i roses. Què bonic!

    ...

    ResponElimina
  15. ...
    Però ai las! de sobte em fa efecte la pastilla blava i, com a Matrix, l'entorn se'm desdibuixa i es converteix en tires de zeros i uns, i algun símbol japonès perquè mola.

    El que tinc al meu davant és, essencialment, el símbol d'un capitalisme descarnat que ens sotmet i ens cotrola. Apa, ja ho he dit! Tot és comerç, fins i tot la parada de llibres dels indignats que criden amb un megàfon a la gent perquè els comprin. El cas és vendre. Niña comprame una rosica guapa, reina!. La gitana em sembla molt més real que no pas la resta, que no pas jo mateixa.

    I veus els actors d'aquesta perfomance com podries estar veient els d'una fira de maletes. I ets sents molt lluny de tot allò mentre proves d'avançar i veure la tapa d'algun llibre. No ho pots evitar i, arreu, hi veus el senyor de la papada i la seva lira, també.

    I a nosaltrees, cofois, observant els estrangers admirats, perquè així fem un graó més de la nostra autoestima com a poble, i amb l'altre ull mirant si en les parades hi ha algun autor conegut, en la voràgine del "dia del llibre" o Dia de la Marmota, perquè ens passa el mateix cada 23 d'abril.

    I, al final, resultarà que els portagonistes de l'orgia suposadament literària seran la Belén esteban, entretenidora (alguna cosa se li ha de dir), en Ferran Adrià, cuiner-gurú rotllo Steve Jobs català -l'un va treure's del barret una poma mossegada i l'altre la va esferificar-, l'Ibañez, com cada any, ninotaire, els polítics de torn, que ara no hi ha campanya sense llibre, rotllo mirada al futur de gran visionari, els d'autoajut, que fins i tot hi ha parades específiques, que dius: d'acord, està molt bé trobar algú que et digui que et comprén i que el que et passa és que ets massa meravellosa i la resta et té mania, però vaja, no sé jo si això ajuda tan com una cervesa amb les amigues, i els tomàquets pera, perdó, els best-sellers.

    Com què sóc una fidel seguidora de la teoria de la recepció em reitero en el que va dir el meu amic somelire "Don Simón si és el que t'agrada", i, sobretot: "tens la capacitat d'apreciar".

    Bing! Aquí la gent se sol ofendre, si no és que no n'estava prou fins ara. Sí, en això del llegir també hi ha lligues i ningú gosarà comparar el FCB de bàsquet amb el CB Esparreguera, en canvi n'hi ha que passen -o volen fer passar- per literatura tot allò que està escrit entre dues tapes.

    I aquí "obre parèntesi" ^^

    Reconec que m'ho he passat molt millor en alguns partits del CB Esparreguera i he xalat infinitament més que en alguns partits del FCB.

    "Tanque parèntesi"

    Ho sento, no tot el que està entre dues tapes passa per literatura. I aquí és on cal no sentir-se afectat en allò personal. Jo sé que hi ha moltes coses que sóc incapaç de comprendre. Mai m'he sentit tan estúpida com quan he hagut de llegir Kant. He odiat Kant per això? Vaig preferir odiar Hegel perquè veia l'absurd del meu odi. És evident que la meva formació no em permet comprendre Kant "en cru", i que em cal un traductor a l'estil Kant per a dummies No passa res, ja n'aprendré. O no, si és que no em ve de gust.
    ...

    ResponElimina
  16. ...
    I tot això, on va a parar? Contínuament llegeixo i escolto queixes de la manca de subvencions a la cultura i sí, la gent es queixa i es manifesta contra les retallades a les escoles. Curiosament, i potser -segur- em fico en un altre vesper, però així em desperto, ningú qüestiona l'essencial: el que es fa a les escoles en favor de la cultura.

    Després vénen les estadístiques i resulta que els nostres alumnes no arriben als mínims.

    No us heu preguntat mai perquè en un país que presumeix de ser un potència editorial els seus alumnes tenen dificultats per legir un mapa del metro?

    I de quí, o què, és responsabilitat aquest error? Perquè no apostar per la formació de les persones és un error. Doncs aquí huaríem d'anar desgranant qüestions d'aquelles que ningú vol acabar de plantejar clarament. Després de la sempiterna dels recursos econòmics -ja tornem a posar la pantalla d'cultació-, podríem ficar-nos per exemple en la formació dels mestres, però, ai! cal passar-hi de puntetes atenent que són un lobby poderós i ja entrem en l'àrea del políticament incorrecte.

    La idea és, doncs, que un cop et fa efecte la pastilla blava és molt difícil creure't res. Fins i tot les editorials petites. Si, sé el que és un incunable, ho he usat com a figura de l'exclusivitat i el valor més absoluts. El cas és que amb tota la bona fe del món, no en dubto, les editorials petites neixen, algunes vegades, de la mà d'algú que ja ha fet la crítica anterior al sistema. El más és que el sistema les acaba fagocitant i acaben comtent algunes atrocitats que no solen cometre els grans: premis que haurien de quedar deserts i no hi queden, publicacions plenes de faltes d'ortografia per no tenir pressupost per un corrector, edició d'autèntics bunyols només per omblir el catàleg ...-, i viure somniat que seran ells els descobridors d'un nou best-sellerista que els donarà els beneficis suficients per publicar allò que els agrada a ells i que ells consideren literatura de bo de bo.
    ...

    ResponElimina
  17. ...
    I tornem a Sant jordi. Tones i tones de pasta de paper i una petita proporció de literatura. D'una banda el meu escritor, menut i tossut, que es nega a deixar de cridar el seu missatge. En veu els beneficis econòmics de la seva croada? Mai. I algú li diu a cau d'orella que ell és un artista, que l'art ha de ser lliure, que treballa per la posteritat.

    A l'altra banda una lectora perduda. Sap que hi ha alguna cosa més, perquè sap l'esforç que l'hi ha costat formar-se per arribar on és, per tant, hi ha d'haver més recorregut, ni que sigui per comprendre que coi diu el Kant dels nassos. Però està allí, intentant descorbir l'escriptor. Què és el que impedeix que es vegin?: la Rambla de Catalunya per Sant Jordi, probablement. Una rambla plena d'ampreses descomunals algunes, minses i que quebraran en dos dies les altres. Una Rambla on s'instal·la l'Estat, un Estat al que li resulta més profitós suvencionar la cultura clientelar que no pas invertir en la formació de la població. Les masses crítiques són difícils de domesticar.

    De què em queixo? De la gent? No pas! Del sistema? Segur!

    I aquí seguiria, però si algú ha arribat fins aquí només em cal donar-li les gràcies profusament, perquè potser el que he escrit als comentaris és el que volia escriure en l'apunt, o no tot, o encara més, però sóc conscient del medi i un apunt així no el llegeix ni ma germana que m'estima i em té molta paciència.

    O sigui que, us dec una convidada a tots -i totes- els pacients que em suporteu.

    ResponElimina
  18. darrera d'aquests plantejaments hi ha la mirada pròpia, la de cadascú.. ni millor ni pitjor, diferent
    l'art en qualsevol de les seves formes, si és que existeix, és subjectiu, cal que l'artista defensi el que fa i això és el més difícil, defensar-ho, i mantenir aquesta defensa d'allò que no sabem si és o si existeix, però del que ens sembla que no podem prescindir, i no podem prescindir perquè més enllà no hi ha res, i el res és cosa difícil..
    aquest cercle d'un buit que volem omplir, en solitari, ens uneix a molts .., però això mai no voldrà dir que donar voltes sobre aquest buit sigui més, ni millor ,que quedar-se a la platja prenent el sol tot el dia com un llargandaix .. o que passar-se el dia davant una pantalla, la que sigui,.. o que qualsevol altre cosa, això sí,mentre aquesta altra cosa respecti tota la resta.
    en tot cas voldrà dir que compartim aquesta mirada..
    com que s'han dit tantes coses, aquest comentari es refereix a algun bocinet d'alguna cosa que s'ha dit per aquí dalt..
    :)

    ResponElimina
  19. Això que has escrit és un meta-post? Ja m'ho semblava, que tocaves massa coses, Déu n'hi do quins quatre posts que t'han sortit... (Ah, ja que ho proposes, jo m'apunto a continuar aquesta conversa en una convidada.) Sigui com sigui, no sé si tot això s'arreglaria no traient el cap pel centre de Barcelona el dia de Sant Jordi. Jo fa anys que ho practico i passo uns abrils molt més tranquils. I content de no col·laborar en el miratge d'aquesta festa comercial. Per cert, conec de ben a prop boníssims lectors incapaços d'entendre el mapa del metro o de qualsevol ciutat quadriculada.

    ResponElimina
  20. Miquel si hi poseu la companyia jo hi poso els canelons i la vista de Montserrat :) això quan salteu el toll i tingueu temps després de la família, és clar :)

    Per cert, m'ha agradat aquest apunt que ha publicat al seu perfil de facebook l'Àgueda Vitoria, altrament Comtessa d'Angeville, bloguera d'upa:

    El librero moderno no vende libros

    ResponElimina
  21. Un bon amic m'envia aquest article, que uns dies més tard diu les coses més ben dites, segurament.

    El final de las rosas con los libros


    ResponElimina

ràpid, que el món s'acaba!