Total de visualitzacions de pàgina:

dijous, 31 de desembre del 2015

63. Andar, una filosofia

d'aquí

"Para caminar hay que estar solo. Más allá de cinco personas, es imposible compartir la soledad.

Pero estar solo entonces, solo de verdad: uno solo. Aunque nunca se está del todo solo. Como escribía Thoreau: "Estuve toda la mañana en buena compañía, hasta que vino alguien a visitarme" (se refería a la compañía de los árboles, el sol y las piedras). En el fondo, a menudo es el encuentro con el otro lo que nos devuelve a la soledad. La conversación lleva a hablar de uno mismo y de sus diferencias. Y, poco a poco, el otro nos remite a nosotros mismos en nuestra historia y nuestra identidad, lo que implica incomprensiones y mentiras. Como si eso tuviera importancia. [...] Es imposible estar solos cuando caminamos, de tantas cosas como poseemos con la mirada, tantas cosas que se nos dan, que se hacen nuestras a través de esa toma de posesión inalienable de la contemplación. Hay que conocer la ebriedad del promontorio cuando, tras un esfuerzo, subimos a la cima de un peñasco y allí nos sentamos, y se nos ofrece por fin la perspectiva, el paisaje. Todos esos campos, esas casas, esos bosques, esos senderos, todo es nuestro, para nosotros. Nos hemos convertido en sus dueños mediante el ascenso, ya solo nos queda gozar de esa posesión. ¿Quén podría sentirse solo cuando posee el mundo? Ver, dominar, mirar, es poseer. Pero sin los inconvenientes de la propiedad: es casi como disfrutar como ladrones del espectáculo del mundo. Como ladrones, no: pues subir nos ha costado trabajo. Todo cuanto veo, todo cuanto se extiende ante mis ojos es mío. Poseo todo lo que abarco con la mirada. No estoy solo: el mundo es mío, para mí; está conmigo."

Dins la "Pila del 2015" (a baix a mà dreta) aquest és el número 63. D'ara fins demà no crec que em doni temps d'acabar-me l'Ulisses d'en Joyce, que porto tot l'any remenant i, segons el meu e-book només n'he llegit un 34%, per tant, amb 63 em conformo. I ho especifico per aquells als qui agrada veure els títols que han llegit els altres.

Caminar, per a mi i la meva família ha estat -i és- una religió. I ho dic en el sentit més literal de la paraula, religio de relligar, segons Lactanci, és clar. Durant anys hem emprés travesses caminant plegats i aquest paràgraf d'aquí dalt, sense saber que en Frédéric Gros ho escriuria, és el mateix que li vaig dir al meu fill petit, quan tenia deu anys i passejàvem per la Cerdanya esperant l'endemà que havíem d'emprendre la marxa amb les motxilles a l'esquena. El noi em va remarcar una casa preciosa, amb un jardí espectacular i jo li vaig dir: mira aquella muntanya, demà serà tota nostra i, al damunt, no n'haurem de pagar cap impost. El món és per aquell que mira. I té, ja ho veus, ara ho veig entre dues tapes.

Gros, Frédéric. Andar, una filosofia. Madrid, 2014. Taurus

Catalogació: pels malalts de la filosofia ... peripatètica, és clar. Gràcies Girbén! Començo el 2015 i l'acabo amb llibres que m'has recomanat tu.

I a tots, que allò millor que us hagi passat el 2015 sigui el més dolent que us passi el 2016!

2 comentaris:

  1. Que el teu desig sigui una realitat també per a tu

    ResponElimina
  2. A caminar llarg, que no sempre es pot i aquesta és la pega!
    Ja em semblava que "Andar" t'havia de fer el pes ;-)

    ResponElimina

ràpid, que el món s'acaba!