Es pon el sol (XIV). La nit

Les nits encara són fredes a finals de març Maria Rosa. Al cel, ben ras, s'estenen les estrelles com aquell teló de fons de la Passió d'Esparreguera que et va fer tanta gràcia ... te'n recordes Maria Rosa?

La muntanya s'hi retalla, com un drac mil·lenari adormit que custodia la seva petita princesa, una nina trencada Maria Rosa.

Un conill s'atansa, t'ensuma i, quan veu el seu reflex al vidre dels teus ulls, fuig esporuguit bosc endins, a la recerca d'un indret menys inquietant.

Passen les hores i cada cop estàs més freda, més rígida. És la Mort, Maria Rosa.

Allà, a l'est, el cel es comença a tenyir de rosat. Un ramat de senglars passa prop teu, nerviosos i de pressa. Ensumen l'olor humana, encara fas olor de persona i ja no ho ets.

El primer raig de llum es reflexa en els colors fluorescents de la teva bicicleta, el símbol de la teva nova vida, saludable, independent, que atrauen la mirada d'algú, algú que xiula tot caminant per aquell camí.

Ara vindran i et trobaran Maria Rosa. Llàstima que sigui tan tard.

Es pon el sol (XIII). En el bar

Bon dia a tothom! Un cafè mossa, que me'l paga aquest bon home!

Ai! deixi'm seure que les articulacions em maten. L'altre dia algú em va explicar un acudit d'aquests del feisbuc, que diu que, amb els anys et tornes cruixent. No em va fer riure gens, és clar, però ja té un punt de raó, ja.

Ah! sí! Em faltava la Sònia, la querida. No l'havia vista mai, és clar, però sabia que existia, tothom ho sabia. Fet i fet, aquí tothom ho sap tot de tothom. Algunes vegades fas veure que no ho saps, sobretot si et convé, o per respecte, però que ho saps, segur!

Era una noia una mica xarona, la vaig veure que caminava escabellada i coixa, se li havia trencat el taló de la sabata, pots comptar d'on sortia! Parlava sola, i cantussejava, semblava ben bé que hagués fugit d'un manicomi.

Que ja no n'hi ha de manicomis? Prou que ho sé, però me'n recordo de quan n'hi havia! Ara, amb l'aspecte de tothom, i amb les bestieses que fa la gent, no hi cabrien. Ves a saber si ara no tanquen els sans i al defora hi som tots els malalts mentals.

Bé, el que li deia, se la veia totalment fora de lloc, amb sabates de taló d'agulla pels carrers de la urbanització, amunt que fa pujada! La vaig veure quan la Maria Rosa marxava, havia provat de cridar-la, va fer uns quants tombs per allí i després vaig veure que s'amagava al solar que hi ha al costat de ca la Maria Rosa i que, ajupida a la gatzoneta, es posava a fer pipí. Ho vaig trobar del tot estrafolari, aquest jovent cada dia fa coses més estúpides.

Després va venir en Joan, i ella es va amagar més, potser es pensava que era una espia, realment era tot un espectacle. Quan l'Eulàlia va enfilar cap al bosc i en Joan li va anar al darrera, ella també els va seguir, amb el seu aspecte patètic. Sí, he dit patètic, jo també sé dir paraules d'aquestes. Feia pena, la veritat. Espellifada, amb cara de llunàtica i murmurant ves a saber què.

Sí, ja té raó, allò semblava l'aplec de l'ermita de la Salut. No sé pas com, amb tanta gent, tot va sortir com va sortir. Aquest és, ben bé, un món de mones.

Apa, ja ens veurem dilluns vinent, que ara me'n vaig a l'hort. Feina? sempre hi ha feina a l'hort, només cal voler-ho!

Tant li fot LXX

En aquesta vida ho podem resumir tot com la gestió, més o menys assenyada, de la pèrdua. I és que totes les victòries, correctament dimensionades, resulten pírriques o perjudicials per la salut d'algú. Per això, quan algú parla d'assumir la derrota, sempre penso que el que cal, també, és assumir la victòria, amb totes les seves conseqüències.

Diari de bord. Data estelar: 040117. Dia 47

Ahir

F: Et passo un link que m'ha enviat en Jordi perquè li compri un bitllet d'avió. No puc, ho fas tu?

Jo: D'acord.

Us he dit mai com odio l'anglès? Sabeu perquè no el parlo? Doncs perquè no em dóna la gana! O sigui que la natura, com és habitual, es conxorxa perquè em passi toooooot el sant dia havent d'endevinar que coi hi diu a tot allò que toco. Per què? Doncs perquè està en anglès!

Apa, ja em tens a la pàgina d'Air Asia, intentant no equivocar-me comprant dos vols en aquest coi d'idioma. Em falten dades, envia missatge per Gmail, Facebook i Skype al noi perquè me les faci arribar -alguna cosa mirarà, suposo-, entretant em parla per WhatsApp el fill gran per demanar-me que li aclareixi una cosa d'una documentació que li demana l'empresa alemanya per la que treballa.

Finalment, i gràcies en part al traductor de Google, compro, responc i envio. Veig que un vol de 25 euros es tradueix en nosequants MYR. Espero que estigui bé, i sinó ja ho solucionarem quan toqui. De passada aprenc que els alemanys, al NIF li diuen TIN (les sigles nostres pel Tipus d'Interès Nominal). Ara me'n vaig a treballar una estona al taller, que el meu home necessita un armari per l'embotit, després a fer el dinar -bròquil amb patates i pastís d'albergínia amb mozzarella, tomàquet i formatge feta, m'he llevat vegetariana avui-, a estudiar que tinc exàmens -Seminari de Gènere i Història de les dues Guerres Mundials i la Guerra Freda-, penjar un parell de quadres i a dur ma sogra a comprar-se unes sabates.

(al vespre ens haurem de menjar un parell d'entrecots, o alguna altra fotesa, per a compensar tant de vegetarianisme)

Un dia normal en una mestressa de casa a la força.

Treballava menys quan treballava.

Sort que són vacances i em salto les reunions polítiques i el taller de joieria.

#aixònoéspagat

No m'he quedat tranquil·la. Un vol Johor Bahru - Jakarta? Miro el mapa i tinc la sensació de què alguna cosa no em quadra. Li envio missatge al noi, estàs segur que això era el que em volies? Bé, ja em respondrà quan li sembli.

Fa temps que vaig aprendre a amoïnar-me a curt termini, rotllo budista: té solució? Sí. Doncs apliquem-la i tot està bé. No? Doncs tampoc s'hi pot fer res, o sigui que cap a una altra cosa.

Es pon el sol (XII). I Sònia

Quan en Joan se'n va a treballar la Sònia fa veure que encara dorm, però només que ell tanca la porta s'aixeca, es dutxa, s'asseca els cabells i es vesteix amb molta cura. Vol sentir-se elegant, trobar seguretat en l'aspecte. Agafa el telèfon i marca un número amb una certa dificultat per les ungles postisses extra-llargues.

- La Senyora Maria Rosa Solà, si us plau?

- Un moment, qui la demana?

- Oh, una amiga, és personal ...

Se sent el clic i comença la música d'espera que la fa taral·larejar.

- Digui? - la veu és autoritària, executiva- Digui? Qui hi ha?

La Sònia aguanta la respiració uns instants, ha envermellit perquè la Maria Rosa ha respost mentre ella cantava.

- Maria Rosa, sóc jo, la Sònia ... deixa'm parlar ... ens hem de veure, és molt important ...

A l'altra banda del telèfon no se sent res i la Sònia es pensa que potser s'ha desconnectat o ves a saber. Al final la Maria Rosa li respon en un to irònic que ella no capta.

- Per què ens hem de veure si es pot saber bufona?

- Hem de parlar, és molt important, puc venir avui al teu despatx?

- Ni ho somiïs, tinc l'agenda plena. Mira ... bufona ..., si tantes ganes tens de veure'm vine aquesta tarda, a les sis a casa meva, a Collbató, entesos?

- Però jo no tinc cotxe! Com puc venir?

- Ves-te'n a la merda nena! Agafa un taxo o pren el bus que surt de Maria Cristina.

La Maria Rosa penja. La Sònia sospira mig derrotada, però sense voler desanimar-se, agafa la bossa de mà i l'abric - a la muntanya no se sap mai- i agafa el metro cap El Corte Inglés de la Diagonal. Un cop arriba allí, massa d'hora, tot just són les deu del matí i acaben d'obrir els grans magatzems. S'adreça a la parada a mirar els horaris descolorits que hi ha enganxats. Veu que ha de pujar als que van a Igualada, però si n'agafa un ara es trobarà un munt d'hores sola i sense saber què fer en el que ella s'imagina que és un poblet de muntanya, per tant, decideix aprofitar i passar-s'ho bé en els grans magatzems.

Vagareja per totes les plantes un parell d'hores, es compra un parell de polseres - molt finetes, això de la Visa és una meravella- i s'enfila a l'últim pis, a la cafeteria, per dinar. Quan són les dues tocades se'n va cap a la parada d'autocars i, veient una cua s'hi afegeix. Pregunta al senyor del davant la destinació del cotxe i quan li respon: Igualada, senyoreta, es relaxa i deixa d'amoïnar-se.

A dos quarts de tres surt l'autocar i la Sònia se sent una mica eufòrica, asseguda a la finestra, com quan anava d'excursió amb l'escola. Li agafen ganes de cantar.

Durant l'hora que dura el viatge, amb embussos inclosos -som a divendres-, es dedica a no pensar, frueix mirant el paisatge, els trens que passen, les gavines damunt del riu, unes excavadores que fan obres, impressionants. Quan baixa a la parada de Collbató se sent desanimada, davant seu s'hi estén una urbanització molt gran i ella no sap on és el carrer on va. No ho vol preguntar, se sent una mica protagonista d'una novel·la de misteri, per tant, el millor que pot fer és ser metòdica.

Triga una hora per trobar la casa, casualment havia de ser de les últimes! Li fan molt mal els peus -clar, amb aquests talons!- i les mitges li fan una angúnia espantosa. La Maria Rosa ja deu haver arribat, mentre decideix si l'obliga a què es vegin ara o s'espera a les sis, la veu sortir dalt d'una bicicleta de muntanya, amb un mallot de ciclista.

- Què hortera!

Dubta uns instants i la crida, ella no la deu haver sentit i corre al seu darrera, és infantil però ho fa. Panteixa, està rendida, se l'hi ha trencat el taló d'una sabata i va coixa, se sent cansada, humiliada, té set i ha d'anar al lavabo.

No hi ha cap bar a la vora, n'ha vist un a quatre cantonades però no s'hi vol deixar veure amb aquell aspecte.

- T'has de calmar, Sònia, ja tornarà -es diu a sí mateixa parlant en veu alta.

Prop de casa de la Maria Rosa hi ha un solar buit amb dues oliveres i uns quants esbarzers. S'ajup amagant-se com pot i orina. Quin descans!. Mentre està ajupida sent el motor d'un cotxe, s'acotxa més perquè no la vegin i entrelluca un BMW, el d'en Joan, i amb en Joan al volant. En Joan! El Seu Joan! Què hi fa aquí? Què es tornen a entendre? Això explicaria moltes coses del comportament d'ell. Comença a sentir-se rabiosa, parla sola i murmura malediccions mentre s'apuja les calces i les mitges a estrebades. Veu com en Joan entra amb la seva clau i això l'hi ho fa tot més evident, ara ja és clar que ll l'enganya.

- Té, ara surt de la casa. Què porta? Una càmera i uns pals de golf? - No sabia que en Joan jugués a golf. Veu que en Joan mira camí enllà i que deixa els pals al cotxe i comença a caminar, també. Una mica més endavant hi veu una dona, sembla que en Joan la segueixi. Qui és? Per què la segueix?

La Sònia, totalment desmuntada, els hi va al darrera. S'enganxa les mitges i la roba, coixa, despentinada. Va murmurant penjaments cap a en Joan i la Maria Rosa, sobre les oliveres, les pedres, la posta de sol. Talla un revolt i just va per sortir al camí quan sent:

- Ei! Maria Rosa, atura't! on vas amb aquesta fila, noia? Si sembles una ciclista de debò!

Es pon el sol (XI). En el bar

Què, com han anat les Festes? Bé? Jo ja fa anys que passo a mínims, per la collonada del colesterol, el sucre, la pressió ... Un no es pot fer vell a cap preu, t'has d'estar de tot. Me n'alegro que hagin anat bé, gaudeixi'n, que ja veurà com li passa factura!

Ah! sí, on vam quedar? Que no ho acaba de veure clar? Que s'està fent un embolic? Vaja! Com diuen a les novel·les de misteri, recapitulem, doncs.

Tenim la Maria Rosa, la ciclista que potser ha estat assassinada. Com què ho ha estat? Què li ho he dit pas, jo? Sí, té raó, tot apunta a això, ja sé que vaig dir-li alguna cosa d'un cop a la templa, però també ho podria haver sabut per les notícies, no li sembla?

No faci cara de pomes agres, o això o res, vostè mateix! Noia! posa'm el cafè, si us plau! Que avui he de re-ca-pi-tu-lar. Que, què vull dir? Deixa, deixa, tu posa'm el cafè.

Al cas, ciclista morta, la Maria Rosa i, al seu costat la senyora Josefina, la Pepi, que li tenia molta rancúnia perquè s'estava ficant en el matrimoni de la seva filla, i que té tota la pinta de ser la que la va matar, o si més no hi era al davant quan va morir.

Tenim en Joan, l'ex de la Maria Rosa, que també voltava per allí. Sí, el poca-solta del rellotge d'or i posat de pinxo de dos rals, que veu com la Natàlia, la filla de la Pepi i la dona d'en Josep, l'amant de la Maria Rosa ... què vol que li faci un dibuix? Faci el favor de fer com aquells que estudien els cognoms, un d'aixonses, un ... això! un arbre genealògic d'aquests.

Bé, ja avancem, Maria Rosa la morta, Pepi la sogra, Joan l'ex, Natàlia la filla fleuma, i ara el fusteret, en Josep, l'home i l'amant. Que ves que li veuen les dones a aquest esbravat. Sí que té bon aspecte, d'aquests homes alts, prims, rossencs i que sempre van vestits impecables. I encara que jo no sóc una dona, i no m'han agradat mai els homes, puc veure que no té ni suc ni bruc, però ja se sap, això d'enamorar-se sembla més aviat una rifa.

Parlant de parelles, marxo que la dona m'espera per anar a mercat. A vegades penso que només em vol de camàlic. Fins l'altra setmana. Què no li he donat res, avui? No s'ho miri així, hem recapitulat i algú n'haurà tret algun benefici. Segur que algun lector seu despistat, gràcies a això no haurà dit bona nit i tapa't.

Diari de bord. Data estelar: 291216. Dia 41

Va ser Nadal i tots els que vam poder arreplegar al voltant de la taula ens vam fer una fotografia per enviar-li al xicot. Bé, dues, una Peaky Blinders, en blanc i negre, tots els homes amb gorra peaky i cordats fins la nou del coll, bo i drets i seriosos, i les dones assegudes al davant, embarretades, és clar, llavis vermells perquè destaquessin, i cara de foto antiga. A la cara B d'aquesta foto hi havia la mateixa gent, en color, rient i fent una mica el beneit, com correspon en aquests casos: "T'hem trobat a faltar".

El díptic li vam enviar el mateix dia, amb la narració de les coses que havien passat al voltant de la taula. A ca nostra som molt de taula i gent arreu de la casa. Som els arreplegadors de famílies, i un sopar de sis no ens mereix ni esment. Érem sis cada dia fins no fa gaire a casa!

Ei mare! q guai, les fotos son gracioses!! mhagues agradat veure el pare i el seu show xddd un dia daquests podem fer un skype i us ensenyo a on vivim. Avui no q anirem a explorar un riu amb la hana (utilitzem cocos com a flotadors :) ) una abraçada x tots!!

vivim a bedulu, al costat d'ubud

Em quedo amb el concepte "cocos com a flotadors". Com d'habitud, entrenant-me per tornar-me un lord anglès. M'hauré de deixar bigoti per perfilar-me'l mentre em poso bé el monocle i exclamo, sense immutar-me, un Oh, my god!.

(sospir)

Diari de bord. Data estelar: 211216. Dia 33

Feia dies que no en sabíem res, a part d'una breu comunicació quan hi va haver el terratrèmol a Indonèsia. no, és que encara estic a Malàisia. Tot i així, fa quatre dies li vaig enviar un e-correu:

Hola fill, què tal? per on pares? tot està bé?
petons a desdir
Mare

Ahir, finalment:

ei mare! Sí, tot genial, ahir a la nit vam arribar a Bali on viurem un parell o tres mesos! Creuar Indonèsia en autoestop no ens ha deixat molt temps per utilitzar Internet, per casa tot b? una abraçada!

Bé, ara ja tenim un punt per geolocalitzar-lo, amb els seus paràmetres i la precisió que el caracteritza: un parell o tres mesos.

Per part nostra només ens cal desitjar-vos BoGes Festes i Hare Crisnas, o alguna cosa semblant. Me'n torno als llibres de la UOC i a fer la pilota de l'escudella, que no vol pas dir fer-li la pilota a l'escudella, i a embolicar bufandes, guants i barrets per a tota la família. Les tradicions que no faltin. Les que siguin!

Bon Nadal i Feliç Hanukkà!

Perdamaian! पऊ! Frieden! Barış! Pau! !שלום Peace! !سلام Vrede! Mir! мир! Paz! Fred! Mier! Paix! Heddwch! მშვიდობის! Ειρήνη! Béke! Pace! Aşîtî! Pacem! സമാധാനം! ਅਮਨ! ความสงบ! 和平!

(en alguns dels idiomes amb els que ha mantingut contacte)

Es pon el sol (X). Josep Fuster de Ribot

Arriba a casa de la farmàcia sentint-se ridícul amb la minúscula bosseta de nanses a la mà, quan veu la Natàlia que camina cap el bosc.

Fa un gest per cridar-la però veu que no el sentirà i se'n desdiu. Entra a casa pel darrera i deixa el medicaments de la sogra a la taula de la cuina. Fa el gest de pujar a dalt però recula i surt darrera la seva dona.

Han de parlar, la situació està en un punt on ell ha de prendre una decisió. Bé, ell o ella. Mai cap dels dos ha decidit res, sempre els han fet moure els altres. El seu pare, casant-lo per salvar el negoci, la mare d'ella, comprant-lo com a marit. Com si la Natàlia no hagués valgut mai prou per ella mateixa!

L'estima, però sempre ha sabut que ella el menysprea, per mans i covard. I té raó, a més ella vol aquell Philippe, com si no ho sabés! A París ho va acabar de veure clar, sabia que es trobaven, ni tan sols ho feien d'amagat, senzillament, ella deia "Me'n vaig al museu tal", sense ni donar-li l'opció d'acompanyar-la. Li fa nosa i ell ho comprèn, vol algú que l'estimi per ella mateixa, sense l'ombra dels diners. A més, hi ha la Maria Rosa. Està convençut que la Natàlia ho sap, tampoc no ha estalviat esforços per a què se n'adoni. I, el pitjor, sembla que no l'afecta, és més, sembla com si això la relaxés i ell l'hagués volgut veure gelosa.

Han de parlar, han de decidir el seu futur sense fer-se més mal. Els xicots ja no en patiran les conseqüències, encara que potser ja les han patit. La fredor i el distanciament, el menyspreu, són coses que els infants intueixen, però ara, el mal ja està fet.

Què passarà amb la bruixa de la seva sogra si la Natàlia marxa? S'haurà de quedar amb ella? No! Marxarà de l'empresa, ja és hora de que es comporti com un home. Si la Maria Rosa ho volgués podrien començar una nova vida. Ho haurà de parlar amb la Natàlia. On s'ha ficat?

La veu aturada prop del camí, quita, expectant. Llavors veu les dues dones assegudes, la seva sogra i la Maria Rosa. La vella no para de xerrar i la Maria Rosa mira els colors de la muntanya mentre es pon el sol.

Però què hi duu la senyora Josefina a la mà?

(la setmana vinent, vacances)

Es pon el sol (IX). En el bar

Veus? avui fa un bo que enamora, en canvi he sentit a les notícies que a València i Múrcia han d'anar en barca. Al final serà veritat això del canvi climàtic aquest.

 

Tard? que vinc tard i ja estàveu a punt de marxar? Em sap greu, m'he adormit, hem passat la nit del lloro amb la dona. Pateix de la dolor i avui cap pastilla li feia efecte.

 

Ah! té, ja em posen el cafè. Ho farem curt, no us entretindré gaire. També hi havia la Natàlia, sí, la dona del Pep, la filla de la Pepi, bé, de la senyora Josefina, que es fa dir.

 

A aquesta noia, que era un peix bullit, n'hi va passar alguna quan van anar a París de viatge, perquè va tornar una mica diferent. Ja no estava tan ensonyada, semblava més decidida. Bé, tampoc pas gaire, però sí una mica més.

La vaig veure sortir de casa cap al camí de la muntanya, per on baixava la Maria Rosa. I tant! Allò començava a semblar una professó! Ara l'un, ara l'altre, tots feien cap al mateix punt, semblava ben bé com si els tibessin d'una corda!

 

Ja se n'ha d'anar? Ah! que té una altra cita? Bé, bé, vostè mateix, no s'amoïni per mi, pagui'm el cafè i fins la setmana vinent.