De puntetes

El meu home em fa notar un detall d'una foto en una notícia al diari Ara, en versió .pdf, sobre la venda de la firma Pronovias a una firma de capital risc estrangera BC Partners. No és que tingui cap mena d'interès, per a mi, l'empresa de vestits de núvia, ni tan sols em vaig casar vestida de pastís de nata (amb un vestit blau d'estil anys XX en vaig tenir de sobres), però l'interès del meu home no està fixat pas en la notícia propiciada per l'ultrapatriota espanyol que lidera la firma, i que, per cert, va prometre marxar de Catalunya si tirava endavant el procés per la independència, cosa que ara, pel que sembla no tenen intenció de fer. Quina poca seriositat aquests senyors fatxes! Bé, la fotografia és la següent:

Fins aquí una clàssica fotografia d'empresa, on, per no variar, els senyors encorbatats ocupen les primeres places, en la postura tradicional, i algunes senyores se les posa perquè es vegi una espècie de paritat que, de ben segur no trobaríem si es publiqués càrrec i sou. Però l'interès de la fotografia NO rau en aquests fets, d'altra banda ja massa sabuts. Fixem-nos en dos dels personatges de la primera filera:

Aquests dos executius fan cara d'éssers cridats al lideratge, són el que se'n deia als vuitantes masters de l'univers, i la confiança i seguretat, fins i tot un pèl prepotent, que ens mostren les seves cares, ens poden ben dir que són dos triomfadors, el futur de l'empresa. Si no fos, ai las! per un petit detall que podem contemplar, fixant-nos-hi una mica més:

Tots hem tingut temptacions, al posar per a una foto, de passar per més interessants, més guapos, més atractius, més alts ... i això últim, és clar, s'entén, sobretot si et toca a la fila del darrera i saps que, si no t'espaviles, no et veurà la mama quan miri el diari. Però aquests dos senyors que estan a la primera fila no han pogut evitar la temptació de fer-se veure una mica més, sense tenir en compte que el diari estava prenent una fotografia de cos sencer.

Ridícul? Sí. I jo hi afegiria més: els caps de l'empresa de capital risc haurien de mirar d'avaluar els seus executius per aquesta fotografia. Si fos jo, no els promocionava, això segur. És clar que, els camins de les empreses solen ser inescrutables.

Podríem afirmar que, aquests dos senyors, no han passat pas de puntetes.

Una certa justícia

Pot semblar ben poca cosa, sempre havia sentit parlar de l'oncle Ernesto, el germà del meu avi, com el que més mala sort va tenir en això de la política i la justícia, i mira que el meu avi en va arribar a tenir de mala sort!. Només vull agrair públicament al Parlament del meu país, Catalunya, que aprovés la Llei 11/2017, de 4 de juliol, de reparació jurídica de les víctimes del franquisme. És el mínim que hem estat esperant durant més de 40 anys.

Umi yori mo mada fukaku d'Hirokazu Koreeda

d'aquí

Sense moure'ns de la costa del Pacífic, surto de la península de Corea, cap a l'est, per saltar a l'Illa del Japó. Una pel·lícula costumista, de pèrdua i frustració. Coses normals de gent normal, sense concessions. Un "això és el que hi ha".

Umi yori mo mada fukaku (Después de la tormenta). Japó, 2016. 117 minuts. Guió del director.

Protagonitzada per Hiroshi Abe, un japonès d'1.89 cm, la seva alçada també forma part de la seva inadaptació a un món ple d'expectatives que sempre se li han frustrat. Tots els personatges estan ben dibuixats, amb història pròpia i s'agraeix.

La memòria de l'arbre de Tina Vallès

d'aquí

"-Joan, vés a comprar el pa amb el nen.

"El nen" sóc jo. Ara sempre que envien l'avi a fer algun encàrrec jo hi vaig de paquet. De vegades no em ve de gust, perquè estic jugant o llegint, o fins i tot fent els deures. Però acompanyar l'avi passa per davant de tot des de fa unes setmanes."

Vallès, Tina. La memòria de l'arbre. Barcelona, 2017. Anagrama

Catalogació: el que escriu la Tina Vallès sempre està en aquell límit dels sentiments en el que es podria caure en l'excés, però ella no ho fa mai. En aquest llibre ens fa veure com, mentre un nen va adquirint records, el seu avi els va perdent. El record del poble, i de les infanteses de poble, sempre estan presents. Talment com aquella cançó senzilla i una mica trista que taral·legem de tant en tant.

Animals no tan bèsties

La ballarina de Berlín de Joan-Daniel Bezsonoff

d'aquí

"Sosnowski havia encarregat al cafè Buchwald, una de les millors pastisseries de la ciutat, un Schwarzwälder Kirschtorte, un pastís de la Selva Negra. El xampany corria com la broma. tots els convidats del comte Sosnowski es congratulaven de tenir un amic tan generós. el colofó de la festa no va trigar pas. A mitjanit, la Lea Niako, quitllada en una estrada, va ballar una dansa eroticosagrada de l'Índia. Portava un vestit sevillà, escotat fins al llombrígol i al pompill de les anques, així com un cosset de seda blanca transparent, més obscè possiblement que la mateixa nuesa. No dissimulava gens els pits menuts, amb els mugrons subratllats per un toc de pintallavis. Els convidats de Sosnowski, al·lucinats, trempaven com una caserna de geníssers. Orgullosa de la seva beutat i de l'efecte que produïa, la flàvia es deixava toquetejar. Poc la molestava que tants mascles la llurquessin, la cobegessin, la volguessin posseir. Ans al contrari. L'afalagava. Un tinent coronel de cavalleria, torrat, es quinyolava sense mania. La Lea culejava, serp encisadora, amb els ulls delirants d'una Messalina en plena activitat ..."

Bezsonoff, Joan-Daniel. La ballarina de Berlín. Barcelona, 2017. Empúries

Ja fa dos anys que faig de voluntària lingüística a una aprenenta polonesa, lingüista ella, i que, per tant, no es conforma amb poca cosa L'any passat vam llegir Tolstoi, que li va fer molta gràcia de llegir-lo en català, perquè ella sempre l'associava al rus, evidentment, l'idioma en què l'havia llegit. Molta gent se'n fa creus quan comproven que, en català, també es pot parlar de física, que no de química, nuclear. No crec que sigui ignorància, sinó que, de sobte, la realitat se't fa evident. I això està bé. Era fàcil triar La ballarina de Berlín, de l'escriptor nord-català Joan-Daniel Bezsonoff. El llibre era calent, acabat de publicar, i ens ha donat peu a materialitzar informació i pensaments sobre la Polònia actual i l'antiga en català.

Catalogació: és una novel·la divertida, amena, no cal dir, amb anades i vingudes a la realitat entreguerres europea. El que més m'emociona, però, i deixeu-m'ho remarcar, són algunes expressions, algunes paraules, que aquí, a la barcelocèntria no solem utilitzar i, de ben segur, ni coneixem. Només per això paga la pensa i si, al damunt, és un bon llibre, què més podem demanar?

Alguns mots:

Quitllada: de quitllar, aixecar, bastir.

Llombrígol: m'agrada ressaltar aquesta paraula del català central, que s'ha vist arraconada per la paraula melic. N'hi ha que diuen que tenen un mateix origen, però a mi m'agrada la brama que corre que, melic, el van acabar posant les dides lleidatanes a la capital del Principat.

Pompill: pòmul.

Geníssers: eren els antics soldats d'infanteria de la guàrdia del sultà otomà. La imatge fàl·lica que se'n desprèn resulta molt gràfica.

Flàvia: Dona o noia, en sentit una mica burlesc o despectiu.

Llurquéssin: miressin

Quinyolava: aquí hem de fer córrer la imaginació, si més no al Diccionari Català Valencià Balear només he trobat l'opció de ganyolar com un gos, que es diu al Pla del Bages, i, amb tota la franquesa, per context, em fa tota la sensació que estem parlant, ben bé, d'una altra cosa, més auto-eròtica.

Xinus vs aliens

 

Amb l'accés a les plataformes de cinema i TV digitals, la hibridació de les cultures està servida. Personalment sóc fan absoluta dels productes audiovisuals orientals. Ara mateix, estic a Corea, sobretot per la seva perfecta impuresa. Tant li fa la qualitat del producte, es tracta d'assistir a l'espectacle visual de veure persones que se'ns assemblen, però no ben bé, fent coses similars a nosaltres, però no ben bé, i deixant-nos descol·locats amb l'ús d'eines, robes, àpats, mescla d'ambdós mons, i adaptacions al propi, el d'ells, és clar. És talment com si haguéssim de buscar la marca de l'alien al clatell de tots els éssers que pul·lulen per la nostra pantalla. La cultura audiovisual oriental actual està dominada per la imatge del jove efebus, força androgin, narcisisme pur, i una femella més "utilitària" i passiva, infantilitzada. Ja ho vèiem en el manga japonès. Ara, en algunes obres, es pot observar la distància abismal del comportament entre el món adult, encara connectat a un passat postguerra de contenció, severitat, respecte a allò vell, a l'explosió exhibicionista actual. Ens va fascinar el Gangnam Style, com a cosa absolutament esbojarrada i irreal, però no sé pas si ho és gaire. A Corea no hi he estat, però després d'ensopegar al Vietnam en unes coves naturals i fantàstiques, amb papereres de plàstic blau elèctric en forma de pingüí cada dos per tres, no sé pas, ves que la cosa no vagi per aquí!

No cal dir que em moro de ganes d'anar a Corea. Oppa!

N.B.: aquesta expressió última no la faré servir mai allí, si és que hi arribo a anar.

I ja és ben bé que, a vegades, sembla que estiguis de hangover.

Revetlla

Quan arriba la penombra de Jaume Cabré

d'aquí

"-Doncs jo he hagut d'aturar el cotxe darrere del BMW negre i de seguida he pensat collons, no badis, que ja tens el verd, babau! I vinga fer-li llums i dir-li no siguis torracollons, que tens verd, i baixo del cotxe fet un obelisc o com es digui, perquè aquestes coses em posen dels nervis i quan veig el conductor així a mitja llum dels fanals i veig que em mira amb cara de pensa i li dic hosti, mestre, tires avall o què i llavors m'he fixat que el paio només em mirava amb un ull, un fàstic de collons. Sí, sí. La vomitera és meva; és que ... D'acord, venia una mica marejadet i plaf. Però jo ni l'he tocat, eh? Jo sóc innocent com una daina, no sé si m'explico."

Cabré, Jaume. Quan arriba la penombra. Barcelona, 2017. Proa

Catalogació: a la web de l'editorial en diuen "la nova obra mestra ...", ho entenc, és llenguatge comercial. M'he divertit, d'aquí a obra mestra la cosa ja es complica. No crec que Jaume Cabré hagi de demostrar que és un gran autor, però, tot i que aquest no és un mal llibre de contes, amb un fil conductor que el fa més interessant, n'he gaudit més de les seves grans novel·les, encara recordo la meva emoció amb Fra Junoy ... Tot i això, li agraeixo que hagi estat l'esquer pel retorn del meu fill petit a la literatura catalana.

La pell freda d'Albert Sánchez Piñol

d'aquí

"Mai no som infinitament lluny d'aquells qui odiem. Per la mateixa raó, doncs, podríem creure que mai no serem absolutament a prop d'aquells qui estimem. Quan em vaig embarcar ja coneixia aquest principi atroç. Però hi ha veritats que mereixen la nostra atenció, i n'hi ha d'altres amb les quals no ens convenen els diàlegs."

Sánchez Piñol, Albert. La pell freda. Barcelona, 2012 (37). dgt. La Campana

Catalogació: vaig llegir aquest llibre al 2003, en una primera edició, i ja en porta 37, com 37 llengües a les que s'ha traduït. És un molt bon llibre, no en dubto, i la seva trajectòria em fa pensar en com n'és d'important l'agent i l'editorial. Llibres bons, universals, en la nostra literatura n'hi ha més d'un i més de deu, el perquè no arriben tan lluny com aquest és un bon motiu d'estudi, de ben segur que no serà només per una sola circumstància. Però això no li treu mèrits. Com què en tenia un exemplar en llibre electrònic, i com què necessitava treure'm de sobre les tones de paper llegides per l'examen de dissabte passat, aquest ha estat un tònic excel·lent.