Diari de bord. Data estelar: 140320. Dia 1

Fa estrany escriure aquí, ara que fa tants dies que no li'n feia cabal al blog, però, de la mateixa manera que ens adaptem a noves formes de comunicació, potser, o que la vida ens porta per camins absorbents i estranys, l'eina de quadern de bitàcola no la perd mai. I no he d'oblidar que el diari de bord no és pas només per a mi.

Avui, a un quart de nou del matí, ha sortit de Barcelona, de l'Estació del Nord, un autocar camí de Bordeus. A dins hi viatja en Jordi, aquesta vegada amb una Maria, grega, camí d'una granja on l'esperen per a treballar. S'ha passat força temps a casa i crec que ja començàvem a tenir ganes de perdre'l de vista. Sembla mentida com ens canvien els esquemes. Adoro els meus fills però que el gran visqui a Barcelona i el petit a Vesasaberon em tranquil·litza més que no veure'ls dia sí, dia també, per casa i sense massa objectiu. Em faig gran.

Ens ha enviat un missatge quan ja estava en ruta: "el xofer diu que no saben si podran passar la frontera pel coronavirus". Això m'ha recordat el núvol de Txernòbil, que deien que no havia passat dels Pirineus. M'indigna veure com som tan maldestres de permetre que surtin tots els autobusos de l'Estació i que NINGÚ els garanteixi l'arribada a destí. Les companyies no haurien d'estar al cas de les decisions governamentals? Ahir el president Torra va sortir a dir que tancava Catalunya però no, perquè, en realitat, no ho pot fer. Algunes vegades m'han dit que sóc avorrida de massa seriosa a la feina, però és que tinc massa respecte cap el temps i els diners dels altres com per anar fent el panoli. Sembla que qui ens governa no té el mateix concepte. Llàstima.

Vist això, no sé si aquest dia 1 es quedarà en dia 1 perquè el retornaran a Barcelona o continuarem les aventures.

Ulls

M'he mirat al mirall, nua, i no m'he agradat. No m'he agradat perquè, de tot allò que veia, tot era meu excepte els ulls, que eren els ulls de tots vosaltres, uns ulls ensinistrats en la insatisfacció permanent, en els tòpics, en la manipulació, en l'abús, ulls dissenyats pel poder. Per això sé, des dels dotze anys, quan el meu món no va ser conscient que necessitava defensa, i fins la meva mort, que no hauré tingut una vida pròpia ni un segon de la meva vida. Maleïts. Però és potser per això que faig moltes més coses de les que faria, perquè ho sé, perquè sé que, cada vegada que em miro no sóc jo qui mira, sou vosaltres i perquè l'aigua cau i només tinc una oportunitat de viure. I saber, saber-ho, ha estat el meu motor, l'única font de força possible.

Qinghong de Wang Xiaoshuai

d'aquí

Qinghong (Shanghai Dreams). Xina, 2005. 120 minuts. Direcció i guió de Wang Xiaoshuai. Música de Zhang Wu. Fotografia Wu di. Amb Gao yanyan, Li Bin, Yao Anluian, Wang xueyang, Yang Tang, Eric Qin.

Als anys 60 del segle XX, la por a una invasió per part de la URSS va fer que el govern Xinès creés el que es va anomenar "Tercer Front", unes zones amb indústries estratègiques, a les zones interiors del país, i que van créixer a base de migracions internes provinents de ciutats com Shanghai o Beiging, entre altres. Als 80's, els fills d'aquells migrants, en aquest cas a la ciutat de Guiyang, a la província de Guizhov, se senten identificats en un territori on els seus pares encara fan la diferència entre "local" i "de ciutat" en un intent d'evitar que no hi hagi barreja per tal de no tallar els ponts del retorn.

Wang Xiaoswhai, en una entrevista que li va fer Tony Rayns a l'abril del 2005, la pel·lícula és premi del jurat de Cannes 2005, explica que Quing és el verd i Hong el roig i que el verd és símbol de la ingenuïtat, bondat voluntat de supervivència personificats en la protagonista. La pel·lícula es basa en la seva pròpia experiència i va tenir moltes dificultats per rodar-la per les sospites de la ciutat i el handicap que, com a autor, va tenir per exportar els seus treballs fora de la Xina, fins i tot, durant un temps presentava els seus treballs amb el nom de Wu Ming (sense nom).

Catalogació: Vaig acabar l'any amb el somni d'en Kurosawa, començo amb uns somnis de Xiaoshuai, dels seus pares i de tota una generació de la Xina de la Revolució Cultural. Un Pa negre amb arròs, te i música de Bonney M. Interessant per comprendre, una mica més, aquest gegant que és la Xina i una feina difícil, per prohibida en el seu moment, que és explicar la societat xinesa des de les històries individuals.

Yume d'Akira Kurosawa

d'aquí

Yume (Somnis). Japó, 1990. 120 minuts. Direcció i guió d'Akira Kurosawa. Música de Sinichirô Ikebe. Fotografia Takao Saito. Amb Martin Scorsese i Chishu Ryu entre altres.

Catalogació: s'acaba el 2019 i encetem el Vint-vint. No sé pas si heu aconseguit els vostres somnis, si n'hi ha de frustrats, o que fan mal, si es mesclen amb la realitat, si somniàveu en un món millor, si somnieu en un món millor o si només somnieu en una torre amb piscina. Quan era joveneta somniava dues coses: que era invisible i que podia saber el que pensaven les persones. Ara, sembla que la menopausa m'ha donat la invisibilitat ^^, el que pensen les persones ja costa més de saber i, potser, la trista realitat, és que em faria força basarda saber-ho. Sigui el que sigui, si són els somnis de Kurosawa, i no pas els meus, sempre paga la pena fer-hi una ullada.

Feliç Vint-vint!

Diari de bord. Data estelar: 201219. Dia 250

I, per fi, avui, a quarts d'una, a la T2 d'El Prat, ha aparegut en Jordi, brut i espellifat, però somrient, com sempre i amb molta gana. A casa l'esperaven un plat de macarrons, amanida de tomàquet, molt de pa i un fuet, els seus ítems favorits. El trobo més prim però, ves a saber, potser són coses de mares. I sí, sembla un punyeter anunci de Nadal, però li vaig dir que el volia veure, que li pagava el vol -i un bitllet de tren, que ara ja sé comprar, de Tesalònica a Atenes- i que la resta m'importava poc.

Avui, tindré reunions, demà Congrés de partit i, després, em passaré tres dies tancada a la cuina, com cada any, i provaré de fer el millor per alimentar els poquets d'enguany, només 12, des de la sogra que d'aquí a pocs dies en farà 99, la mare, la germana que se m'ha fet gallega, fins el nebot petit de 14. I si apareix algú més ens hetxurarem i n'hi haurà per tothom. I no cantarem nadales, perquè no ho hem fet mai, i els regals els trobarem al peu de l'arbre, que els tions són per la canalla i pels reixos ja no ens veiem, i no anirem a cap missa de cap gall, perquè som ateus, però tampoc celebrarem cap solstici. Només aprofitarem l'oportunitat d'estar plegats, de riure i plorar, de saber-nos família, d'estimar-nos incondicionalment i barallar-nos apassionadament. Recordarem els absents i en parlarem, i també ens posarem una mica trists i aleshores sortirà algun joc idiota que capti l'atenció de tots i ens puguem espolsar la melancolia i tornar a fixar la vista endavant, perquè la vida, sempre, es viu endavant.

I per això, celebreu com ho celebreu, que tingueu unes Bones Festes!

Des del banc dels acusats d'en Raül Romeva i Rueda

d'aquí

"I en concret, vull referir-me, perquè és molt dolorós, a un concepte concret, que és la instrumentalització del concepte d'odi. Les acusacions han volgut construir un marc mental fonamentat en l'existència d'un odi contra Espanya, d'un odi irracional contra allò espanyol, contra l'Estat; però que, com hem demostrat i argumentat, és fal·laç i, a més, és irresponsable. És fal·laç perquè no han pogut aportar ni una prova, ni una, que demostri aquest odi per part dels que estem aquí asseguts al banc dels acusats. Ni una. Zero. però és que, a més, si escoltessin, alguna vegada, si tinguessin el detall d'empatitzar amb els dos milions de persones que fa anys que es manifesten de forma cívica, pacífica, democràtica ... expressant el seu desig, legítim, de formar part d'una república catalana, si llegissin els milers de cartes que ens envien contínuament, i que llegim en la solitud de les nostres cel·les, comprovarien, sense cap marge d'error, que no és pas, en absolut, l'odi, el que mou totes aquestes persones. En absolut."

Romeva i Rueda, Raül. Des del banc dels acusats. Barcelona, 2019 (2ed). Ara llibres.

Catalogació: tenir a les mans el testimoni d'en Raül Romeva depassa el fet que el que s'explica en aquest llibre ja és conegut i que, de ben segur, la responsabilitat l'ha polit i potser, només potser, ens perdem algun detall més aspre, més geniüt o més desesperançat. No ho sé, estic especulant. Però el fragment que us poso m'ha semblat remarcable perquè em demostra que el món no és Twitter, que no m'equivoco quan no odio, que m'agrada Espanya i hi continuo anant, i menjant, i bevent, i fent-la petar amb la gent que hi ensopego. I això no em fa menys independentista ni menys catalana, que són coses que poc, o res, tenen a veure. Sóc, com tothom és, i no pas per contraposició i així vull que segueixi essent.

Yi ge mo sheng nu ren de lai xin de Xu Jinglei

d'aquí

Yi ge mo sheng nu ren de lai xin (Carta d'una dona desconeguda). Xina, 2004. 90 minuts. Direcció: Xu Jinglei. Guió: Xu Jinglei, sobre la novel·la d'Stefan Zweig Carta d'una desconeguda. Amb Jiang Wen, Xu Jinglei, Huang Jue, Su Xiaoming, Jiao Huang, Lin Yuan, Enran Ma, Sun Feihu.

Catalogació: escrita, dirigida i protagonitzada per una dona, una de les quatre actrius Dan de la Xina, les quatre actrius principals, aquesta pel·lícula va guanyar la Concha de Plata de San Sebastian a la direcció el 2004. No és una obra mestra però és una bona pel·lícula per veure.

Tant li fot XCVI

Dels pares hom n'espera consell, guia i respostes. Potser és per això que solc tenir atacs de pànic quan em quedo sola amb els fills.

Diari de bord. Data estelar: 191119. Dia 219

- Ei, pare, em pots avançar el regal de Reis?

- Què necessites?

- Passa't al Signal, si us plau.

Hi ha dies que aprens que 100 € pot ser la diferència entre la vida i la mort per a tres persones. No toca pas dir-ho aquí el perquè. I, evidentment, tindrà regal de Reis.

- Tu estàs bé?

- Sí, sí. He regalat el sac i el frontal, però bé.

Una altra possibilitat de regal a la llista. Cap problema.

I sí, l'orgull em surt pels porus.

Tant li fot XCV

Hi ha qüestions cabdals, en la formació de les nacions, que ni són unitàries ni són visibles. Qui es pensi que només d'una sola manera s'arriba al desllorigador, l'erra. Una altra cosa és com es ven el peix i aquí, qui menys responsabilitat té pot permetre's el luxe de ser més franc. La responsabilitat sempre paga un preu més alt. I no passa res, també està bé.