Tinc un bon nas, en tots els sentits que hom (o don) puguin interpretar. Tinc un bon nas, perquè a casa meva, si plouen ulleres, poques arribaran a terra. Coses de la genètica i, com deia la meva àvia: qui té un bon nas, té un bon detrás. Però també tinc un bon sentit de l'olfacte, sinó que li diguin al meu pobre estómac! O sigui que, el meu nas, no és només ornamental o per aguantar les ulleres, sinó que el seu ús m'és una eina imprescindible en el meu dia a dia, i no és pas perquè m'hi guanyi la vida.
El millor de tenir bon nas, de ser-ne conscient, i de procurar fer més coses amb l'olfacte, l'oïda, el tacte que no pas amb la vista, et dóna l'ocasió de reviure moments i èpoques fantàstiques de la teva existència. A mi em passa, caminar per un poble, una ciutat, ensumar una olor i, de sobte, viatjar en el temps i l'espai cap algun record memorable. I quan dic un record digne de ser recordat no parlo pas de grans esdeveniments, poden ser coses menudes, insignificants, que fan reviure plaers i ventures, que són crosses imprescindibles per l'existència.
Aquest dia parlava amb una persona que menja el pa amb tomàquet amb forquilla i ganivet. A priori no hi ha cap mal en fer això, a no ser que, a més, gairebé et dutxis amb vestit de neoprè per no haver-te de tocar el cos, per exemple. Vaig pensar que, també, a la seva filla petita de dos anys, li deu donar el pa amb tomàquet amb forquilla i ganivet, i em vaig sentir molt trista per la nena.
Una de les millors olors de la meva infantesa és la de les mans de la meva àvia quan em donava de menjar, mans amb una olor mescla de sabó Lagarto, pa, oli, sal, tomàquet. Una olor segura, alegre. L'olor d'unes mans que també em donaven medicaments que curaven, que em pentinaven, que em rentaven la cara. Quan penso en la seva calidesa, la seva olor, de sobte m'apareixen els espais que vam compartir, els sons, les persones, la meva caixa de joguines ... I d'aquí m'embranco a l'olor de pólvores de la mare, la de massatge de l'avi, la de la colònia del pare, la del meu germà petit, la del cobrellit dels pares, la del meu cobrellit ...
Algú pot creure que fer créixer una criatura sense el record d'una olor com aquesta, la d'unes mans que t'estimen, fer-la pujar enmig de l'asèpsia més estricta, la farà una criatura feliç?
Doncs mira, el menda lerenda (o sia jo) tabè menja el pa amb tomàquet amb forquilla i ganivet, ho faig, perqué ja n'estic una mica cansat i aixi entro en una variant nova de la manera de menjarlo, a banda que va millor per llegir el diari i no embrutar-lo amb els dits poc o molt, tacats d'oli.
ResponEliminasalut
Es sobreprotegeixen els nens, llavors de grans resulta que son al•lèrgics a tot...
ResponEliminaPD: “si plouen ulleres, poques arribaran a terra” m’ha encantat xD
Doncs potser no cal fer créixer la criatura en asèpsia, que sí que em sembla molt exagerat, però si la criatura té un sentit de l'olfacte pèssim com el meu, potser sense que ningú ho hagi triat tampoc tindrà records d'aquest tipus associats a olors. La veritat és que l'olfacte m'evoca molt poca cosa, a mi.
ResponEliminaEscolta, com que el pa ha d'estar molt ben sucat amb tomàquet per les dues bandes (l'oli i la sal no cal, amb una banda n'hi ha prou, que després ja van penetrant), si no vols sortir molt pringat s'ha de manipular amb forquilla i ganivet, que si després has d'agafar el cotxe i has de signar un document important amb, posem per cas, l'alcalde, i abans no t'has pogut rentar les mans, quedes molt malament, i potser perilla la reelecció i tot ;-)
ResponEliminaI quan et dutxes, evidentment, ho has de fer sense roba, més que res perquè si se't mulla una peça que només es pot rentar en sec, ja has begut oli.
Deixa'm dir-te per acabar que segur que el teu fill aquestes preguntes ara mateix no se las fa...
Esclar que no, les olors són molt importants, petons.
ResponEliminapels de la forquilla i ganivet pel pa amb tomàquet: sabeu que tocar el pa amb metall crida el dimoni? abans, les iaies, quan anaven a llescar un pa, primer feien una creu a sota, per practicar l'exorcisme. Ai! malandandos! De fet, en moltes cultures, encara, hi ha un gran tabú cap els metalls i cap els ferrers, que no poden viure dins la comunitat, ni aparellar-se fàcilment. Tse, tse, que malament ^^
ResponEliminaD'altra banda, per si encara ningú us ho ha explicat, hi ha un adminicle, derivat de les tovalles -on abans es netejaven les mans- que es diu tovalló. Fa el mateix efecte que les tovalles però resulta més polit i perfectament individual.
I per si encara no fos prou, el protocol a taula especifica quines són les menges que és preceptiu menjar amb les mans i, entre elles, el pa, i les costelles de xai. La sopa no, que fa mal efecte :P
Per cert, si teniu singlot preneu un tros de pa -del de debò, amb la baguette no funciona gaire, serà per la baixa dosi de pa de bo de bo que té- i ensumeu-lo profundament. Mano de santo, oiga!
Clídice, fantàstic apunt.
ResponEliminaI respecte a això dels ferrers gràcies a tu per fi he entès una circumstància familiar antiga però important. La meva besàvia materna-materna, o sigui l'àvia materna de la meva mare, era pubilla d'una casa pairal amb força terres i la van desheretar perquè es va casar amb un ferrer.
O sigui no és només que no era un hereu -com volien els pares que fos el futur gendre- sinó que era ferrer i això devia ser considerat de mal averany. Tinc entès que un cop casats van fugir a Barcelona, i no van tornar mai més al poble, au!