Encara a Kasol, suposo.
El meu fill és un valent o només algú que no té por?
M'agradaria conèixer més les persones que són els meus fills, però això a les mares no ens es permès. Qualsevol intent d'aproximació amistosa es llegeix com un intent d'intromissió en la seva llibertat. Segurament perquè som el passat dictador: menja, posa't, fes. Quins mecanismes per evitar l'endogàmia funcionen de forma inconscient i configuren patrons que ells, sense saber-ho, repetiran?
a mi no m'ho preguntis, jo ni tan sols tinc fills, ni previsió...
ResponEliminaLa por és un mecanisme de supervivència, si evolutivament no hagués servit per res, no en tindríem. Serveix, bàsicament, per reconèixer el perill quan el tenim davant dels morros, i fins i tot quan no és tan evident, per poder salvar la pell. No tenir por en aquests casos és inconsciència, o segur que té algun nom tècnic que desconec. No confondre amb els complexos que també anomenem pors.
ResponEliminaEm sembla que defineixes bé la posició que pertoca a una mare respecte als fills, quan ja són grans. Això sí, el teu llegat en ells serà gran, com no pot ser d'una altra manera, i els teus patrons els repetiran vulguin o no vulguin.
El teu fill és gran, però no prou gran, potser més endavant demana aquesta intromissió, aquesta aproximació, almenys és el que crec que em va passar amb el meus pares... La nena és petita però ja comença a marcar terreny...
ResponEliminaSegur que està la mar de bé!
ResponEliminaSuposo que hauràs d'esperar a que ell també sigui gran.
ResponEliminaQuan ja ets prou gran per entendre els teus pares, tens fills que no t'entenen a tu.
ResponElimina