Tant li fot XLIV

Ser valent passa per sentir vertigen i imposar-s'hi.

Mort a la Fenice

d'aquí

Leon, Donna. Mort a la Fenice. Barcelona 2013. dgt. Edicions 62

Catalogació: necessitat d'evasió. Coses de la política.

Léon l'Africain

"Je ne demande jamais à Dieu qu'il me préserve des calamités; seulement qu'il me préserve du désespoir."

No és que tingui gaire interès per la novel·la històrica ni, especialment, per la ficció construïda per Amin Maalouf al voltant d'en Hasan bin Muhammed al-Wazzan al-Fasi. El meu interès se centra, únicament, en tenir sempre uns quants llibres escrits en el francès més col·loquial possible per no oblidar-me d'un idioma que no tinc ocasió de practicar.

Maalouf, Amin. Léon l'Africain. París, 1986. Jean-Claude Lattès. Le Livre de Poche.

Catalogació: pels amants de la novel·la històrica.

Diari de bord. Data estelar: 130115. Dia 1

Dimarts 13. Bon o mal senyal? No sóc supersticiosa perquè porta mala sort. Són les 19:57 i estem esperant que comencin "a passar", aquesta vegada, sembla, cap a Sudamèrica. Però primer, és clar, per no fer-ho fàcil, volen passar la nit a la casa okupa de Cerdanyola i demà, en autoestop, camí de Roma per agafar un vol que els durà a Londres, setze hores, Florida i d'allí ... Bé, espero que per la Festa Major d'estiu -a la segona quinzena de juliol- es deixi(n) caure. Qui marxa? De moment el meu descendent directe, segon en la línia de successió, i la Yi Ling, altrament anomenada Elaine -coses dels asiàtics i la mania de posar-se noms occidentals quan viatgen per casa nostra-. Sembla, però, que més o menys per Colòmbia se n'han de trobar uns quants. Cada dia són més el jovent que sent l'impuls de marxar. Imagino que fer bivac a la Pica d'Estats no té el glamur suficient. O tempora, o mores!

Les dones del 1714

"Despertau-vos, despertau-vos, catalans adormits, no sepulteu vostra honra, vostres lleis i llibertat de vostra amada Pàtria en la negra obscuritat d'una perpètua, deplorable esclavitud". Aquest començament correspon a un text sens dubte pamfletari però raonat, potser desesperat, publicat el novembre del 1713 amb el descriptiu títol de Despertador de Catalunya. Desterro de la ignorància. Antídot contra la malícia. Foment de la paciència. Remei a la pusil·lanimitat.

Aquest, el 2015, serà per mi l'any de llegir els llibres que hagin parlat del 2014. Tard? no, mai és tard, i menys en història. Per tant aniran caient, perquè volten per casa, en format regal benintencionat.

Gabancho, Patrícia. Les dones del 1714. Barcelona, 2014. Columna

Catalogació: un bon llibre per passejar-se pels fets del 1714, amb l'excusa de seguir la petja femenina, de la qual, cal reconèixer-ho, se'n troba poc relat. I no és pas perquè l'autora no ho provi, sinó perquè la realitat ens diu, tossuda, que la meitat de la humanitat (més 1) poques vegades ha merescut formar part del llegat a la posteritat. Coses que passen.

Sóc vertical

DOS EXCURSIONISTES A CLOUD COUNTRY

(Rock Lake, Canadà)

En aquest país no hi ha mesura ni equilibri
per a redreçar el domini de roques i boscos,
el pas, diguem-ne, d'aquests núvols que humilien l'home.

Cap gest teu o meu els cridaria l'atenció,
cap paraula fer-los dur aigua o posar foc als encenalls
com follets de la contrada sota l'embruix d'un ésser superior

Bé, un es cansa dels jardins públics; vol unes vacances
on arbres núvols i animals no es fixin en res;
lluny d'oms etiquetats i mansuetes roses de te.

Vam haver de passar tres dies viatjant cap al nord per trobar un núvol,
en els polits cels de Boston no hi tenien pas cabuda.
Aquí en la darrera frontera del gran i presumptuós esperit

els horitzons són massa llunyans per ser afectuosos com oncles;
els colors s'hi asseveren amb una mena de venjança.
Cada dia es clou amb una immensa ostentació de vermellors.

I la nit arriba amb pas gegantí.
És agradable per canviar ser tan poca cosa.
Aquestes roques no ofereixen redós a la gent ni a l'herbatge:

Estan concebent una dinastia de fred perfecte.
En un mes ens preguntarem per què són els ganivets i les forquilles.
Em recolzo en tu, balba com un fòssil. Digues-me que sóc aquí.

Els pelegrins i els indis podien no haver existit,
Els planetes bateguen dins el llac com brillants amebes;
els pins ens apaguen les veus amb els seus més lleus sospirs.

Al voltant de la nostra tenda les velles simplicitats remoregen
mig adormides com Leteu, provant d'entrar.
Ens despertarem amb la ment en blanc com l'aigua a la matinada.

Ja fa temps que l'havia encetat aquest llibre, però la poesia d'una dona que es va suïcidar mesos abans que jo nasqués, i pensant en l'entrebanc que he passat el 2013, no em venia gens de cara de reprendre'n la lectura. Finalment ho he fet i no m'ha decebut. Quan llegeixes un poema que, tot sol, substitueix una novel·la, cal creure que estàs davant d'algú bo de debò. Fins i tot quan escriu:

DARRERES PARAULES

No vull una caixa senzilla, vull un sarcòfag
amb franges de pell de tigre, i una cara al damunt
rodona com la lluna, mirant enlaire.
Vull contemplar-les quan vinguin
a recollir, entre els muts minerals, les arrels.
Ja les veig ara, cares pàl·lides i llunyanes com estels ...

Plath, Sylvia. Sóc vertical. Obra poètica 1960-1963. Barcelona, 2006. Ed. Proa. Traducció de la Poeta Montserrat Abelló.

Catalogació: al prestatge dels que cala rellegir. Sense cap mena de dubte.

Tant li fot XLIII

Tot té un principi i un final, però si ens obsessionem en l'escatologia, ens oblidarem del més important: l'entremig.

El jardí de les roses

d'aquí

23

 

"Aixafa el cap de la serp amb la mà de l'enemic, que una d'aquestes dues coses et serà profitosa: si ell venç, hauràs matat la serp, i si guanya la bèstia, t'hauràs alliberat de l'enemic.

En la batalla contra un rival dèbil

no et sentis tranquil i confiat;

ja que arrencarà el cap al lleó

aquell que es vegi desesperat."

Em fa una certa il·lusió encetar la "pila del 2015 amb aquest llibre. I és que quan algú em diu salta, jo salto. I si aquest algú em parla de Sa'di jo corro a fer-hi una ullada, si a ell l'interessa, a mi també.

Sa'di. El jardí de les roses. Barcelona, 2014. Adesiara. Traducció del persa d'Àlex Queraltó Bartrés.

Catalogació: Un llibre persa del segle XIII sempre conté sentències i idees que ens poden repugnar avui, però això no és motiu suficient com per no endinsar-s'hi i provar de rescatar les imatges en les quals es basen les meves primeres lectures d'aventures. Ves que no sigui d'allí que prové la meva fascinació pel desert!

Realpolitik

La casa crema amb grans flamarades. Tu estàs al costat del pou. Agafes el cubell per començar a apagar-la. El cubell és de vímet.

Passa el temps. La casa crema amb grans flamarades i, misteriosament, es manté intacta. Tu continues intentant agafar aigua del pou amb el mateix cubell de vímet.

La pila del 2014

Sempre m'han fet enveja els blogaires que publiquen els llibres que han llegit l'any anterior, no pas pel nombre, sinó perquè em feia ràbia la meva ineptitud a l'hora d'elaborar aquesta llista. N'encetava una i perdia el paper, o me'n saltava uns quants i després ja ni recordava els que havia llegit ... vaja, un perfecte desastre (servidora sempre tendint a la perfecció ^^).

Aquest any que tot just hem passat em vaig fer el propòsit de tenir aquesta llista. A qui importa? a ningú, és clar. Però ves, es un caprici meu. En tot cas, vaig pensar que el blog era l'eina adequada per aquest afer i, aquí a sota, baixant a mà dreta, hi ha "La pila del 2014". No he arribat als 60, i això vol dir que, de llibres, n'he llegit més aviat pocs. Coses de la vida real.

Amb el proper llibre que llegeixi encetaré "La pila del 2015", a veure que en surt. Si algú en vol saber la meva valoració la trobareu en algun apunt d'Adquisicions i altres pertinences. Encara que tampoc cal que espereu gran cosa, ni crítica literària, ni recensions, ni res que s'hi pugui semblar. Només el que em venia de gust dir-ne.

Apali doncs! Cap a una altra pila!