Dimarts 13. Bon o mal senyal? No sóc supersticiosa perquè porta mala sort. Són les 19:57 i estem esperant que comencin "a passar", aquesta vegada, sembla, cap a Sudamèrica. Però primer, és clar, per no fer-ho fàcil, volen passar la nit a la casa okupa de Cerdanyola i demà, en autoestop, camí de Roma per agafar un vol que els durà a Londres, setze hores, Florida i d'allí ... Bé, espero que per la Festa Major d'estiu -a la segona quinzena de juliol- es deixi(n) caure. Qui marxa? De moment el meu descendent directe, segon en la línia de successió, i la Yi Ling, altrament anomenada Elaine -coses dels asiàtics i la mania de posar-se noms occidentals quan viatgen per casa nostra-. Sembla, però, que més o menys per Colòmbia se n'han de trobar uns quants. Cada dia són més el jovent que sent l'impuls de marxar. Imagino que fer bivac a la Pica d'Estats no té el glamur suficient. O tempora, o mores!
Res, sant tornem-hi, as usual.
ResponEliminaOstres... diuen que les segones parts mai són bones...
ResponEliminaHa ha ha!
ResponEliminaAquesta manera de relatar-ho potser només és una cuirassa que hi poses, però penso que de tot aquest serial qui realment s'ho passa bé no és el motxiller sinó tu, explicant-ho amb aquesta gràcia que tens i que treu una mica de dramatisme a la situació, si és que en té.
Però repeteixo el que t'he dit altres vegades: tots hem sigut joves. Vull dir més joves que ara, és clar.
aquesta joventut d'avui en dia... en el meus temps si que en teniem prou amb la pica
ResponEliminaOh enigmes dels posts, oh endevinalles vitals...
ResponEliminael diari de bord no es podia aturar, ell hi posa tema i tu les lletres........sigui lleu
ResponEliminaEls fills ens eduquen. No se'n poden estar. O potser som nosaltres que, amb els anys, aprenem l'exercici de la realitat i de com inútil pot resultar, a vegades, revoltar-nos en contra d'allò que serà, sí o sí.
ResponElimina