Sóc vertical

DOS EXCURSIONISTES A CLOUD COUNTRY

(Rock Lake, Canadà)

En aquest país no hi ha mesura ni equilibri
per a redreçar el domini de roques i boscos,
el pas, diguem-ne, d'aquests núvols que humilien l'home.

Cap gest teu o meu els cridaria l'atenció,
cap paraula fer-los dur aigua o posar foc als encenalls
com follets de la contrada sota l'embruix d'un ésser superior

Bé, un es cansa dels jardins públics; vol unes vacances
on arbres núvols i animals no es fixin en res;
lluny d'oms etiquetats i mansuetes roses de te.

Vam haver de passar tres dies viatjant cap al nord per trobar un núvol,
en els polits cels de Boston no hi tenien pas cabuda.
Aquí en la darrera frontera del gran i presumptuós esperit

els horitzons són massa llunyans per ser afectuosos com oncles;
els colors s'hi asseveren amb una mena de venjança.
Cada dia es clou amb una immensa ostentació de vermellors.

I la nit arriba amb pas gegantí.
És agradable per canviar ser tan poca cosa.
Aquestes roques no ofereixen redós a la gent ni a l'herbatge:

Estan concebent una dinastia de fred perfecte.
En un mes ens preguntarem per què són els ganivets i les forquilles.
Em recolzo en tu, balba com un fòssil. Digues-me que sóc aquí.

Els pelegrins i els indis podien no haver existit,
Els planetes bateguen dins el llac com brillants amebes;
els pins ens apaguen les veus amb els seus més lleus sospirs.

Al voltant de la nostra tenda les velles simplicitats remoregen
mig adormides com Leteu, provant d'entrar.
Ens despertarem amb la ment en blanc com l'aigua a la matinada.

Ja fa temps que l'havia encetat aquest llibre, però la poesia d'una dona que es va suïcidar mesos abans que jo nasqués, i pensant en l'entrebanc que he passat el 2013, no em venia gens de cara de reprendre'n la lectura. Finalment ho he fet i no m'ha decebut. Quan llegeixes un poema que, tot sol, substitueix una novel·la, cal creure que estàs davant d'algú bo de debò. Fins i tot quan escriu:

DARRERES PARAULES

No vull una caixa senzilla, vull un sarcòfag
amb franges de pell de tigre, i una cara al damunt
rodona com la lluna, mirant enlaire.
Vull contemplar-les quan vinguin
a recollir, entre els muts minerals, les arrels.
Ja les veig ara, cares pàl·lides i llunyanes com estels ...

Plath, Sylvia. Sóc vertical. Obra poètica 1960-1963. Barcelona, 2006. Ed. Proa. Traducció de la Poeta Montserrat Abelló.

Catalogació: al prestatge dels que cala rellegir. Sense cap mena de dubte.