Un lloro per al vicari i altres històries

d'aquí

- Ja et dic jo! No sé pas on anirem a parar! va començar la nyoreta Magnòlia, fullejant el diari local-. Ara hi ha un negre que volen fer batlle.

Jo vaig llambregar, inquiet, cap a la porta per on se n'havia anat en Fred.

- Si voleu que us ho digui, estem governats per una colla de perdularis blancs i negres ..., així és ..., perdularis blancs i negres -va dir, tot prenent un xarrup de cafè.

- Digui'm una cosa, nyoreta Magnòlia, tenint en compte la sensibilitat que té avui dia la gent de color, considera prudent parlar d'aquesta manera quan en Fred ho pot sentir? -vaig preguntar.

- Parlar de quina manera? -va inquirir ella, mirant-me perplexa amb els seus ulls enormes.

- Bé, parlar dels negres i tot això.

- Però en Fred no és pas un negre - va fer, indignada.

Per un instant, em vaig demanar si no devia ser, potser, daltònica.

- No -va prosseguir-. El meu besavi va comprar l'avi d'en Fred el 1850. Encara en guardo el rebut. En Fred va néixer aquí. En Fred no és un negre. En Fred és de la família.

Vaig renunciar a intentar de comprendre la mentalitat de la gent del sud.

Durrell, Gerald. Un lloro per al vicari i altres històries. Barcelona, 2009. Viena eds.

Catalogació: saps que passa? que si veig un llibre d'en Gerald Durrell me'l compro. No puc evitar llegir àvidament totes les històries que explica, sempre relacionades amb animals, racionals i humans. També era fan del seu programa 'El naturalista amateur', és clar. I mai m'ha decebut.