Forçant la pròrroga

Neva, i el món és una meravella. La bellesa del meu entorn em fa venir llàgrimes als ulls. Neva, i el telèfon em crida. Cap a casa, pel carrer nevat, mentre se m'estripen les entranyes. Neva, però l'ambulància no duu neu al capó. Només un acompanyant. La mare. Segueixo l'ambulància amb el cotxe. Ells passen,  jo he de fer cua. La neu ho té això, col·lapse. Faig la cua disciplinadament, mentre pare i mare desapareixen deixant l'estela de la sirena. Al meu voltant la neu, impassible. L'ermita al capdamunt del turó, cònic, amb la faldilla blanca, jaspiada de verd, gairebé negre. La neu ofega els colors. I jo m'ofego també. Les entranyes estripant-se, i el món, tan bell. I les llàgrimes pel dolç i per l'amarg, per tot.

Trilogia de Claus i Lucas

d'aquí

Només tinc cinquanta anys. Si deixo de fumar i de beure o, més ben dit, de beure i de fumar, encara podria escriure un llibre. Llibres no, però un sol llibre potser sí. Estic convençut, Lucas, que tot ésser humà ha nascut per escriure un llibre, i per res més. Un llibre genial o un llibre mediocre, no importa, però el que no escrigui res està perdut, només passarà per la terra sense deixar rastre.

Fins i tot en aquest llibre, de sentiments aspres, nuus, dolorosos per la forma senzilla que ens els expressen, hi trobem una reflexió sobre l'acte d'escriure. Els escriptors no ho poden evitar.

Kristof, Agota. Trilogia de Claus i Lucas. Barcelona, 2007. La Magrana.

Catalogació: si voleu una bona recensió, mireu la del Allau, que és qui en sap de fer aquestes coses. Per part meva, si no l'hagués llegit me n'hagués penedit. Em passa sovint. Afortunadament. 

Tant li fot XLVI

Sempre m'havia sentit còmoda donant suport als del davant, però mai havia estat conscient de la importància d'aquest suport, i de la seva fragilitat, fins que he estat al davant.

Un lloro per al vicari i altres històries

d'aquí

- Ja et dic jo! No sé pas on anirem a parar! va començar la nyoreta Magnòlia, fullejant el diari local-. Ara hi ha un negre que volen fer batlle.

Jo vaig llambregar, inquiet, cap a la porta per on se n'havia anat en Fred.

- Si voleu que us ho digui, estem governats per una colla de perdularis blancs i negres ..., així és ..., perdularis blancs i negres -va dir, tot prenent un xarrup de cafè.

- Digui'm una cosa, nyoreta Magnòlia, tenint en compte la sensibilitat que té avui dia la gent de color, considera prudent parlar d'aquesta manera quan en Fred ho pot sentir? -vaig preguntar.

- Parlar de quina manera? -va inquirir ella, mirant-me perplexa amb els seus ulls enormes.

- Bé, parlar dels negres i tot això.

- Però en Fred no és pas un negre - va fer, indignada.

Per un instant, em vaig demanar si no devia ser, potser, daltònica.

- No -va prosseguir-. El meu besavi va comprar l'avi d'en Fred el 1850. Encara en guardo el rebut. En Fred va néixer aquí. En Fred no és un negre. En Fred és de la família.

Vaig renunciar a intentar de comprendre la mentalitat de la gent del sud.

Durrell, Gerald. Un lloro per al vicari i altres històries. Barcelona, 2009. Viena eds.

Catalogació: saps que passa? que si veig un llibre d'en Gerald Durrell me'l compro. No puc evitar llegir àvidament totes les històries que explica, sempre relacionades amb animals, racionals i humans. També era fan del seu programa 'El naturalista amateur', és clar. I mai m'ha decebut.

Diari de bord. Data estelar: 280115. Dia 16

- Eiii, tot genial, stem a Ibagué a la finca del diego, hem montat a cavall i tot, records x tots!

Bé,  per 'Finca del Diego' a Ibagué em surt la Finca de Villa Diego. I això em fa pensar en aquella frase castellana de "tomar las de Villadiego", que espero que no se la prengui literalment. Perquè, francament, en aquestes alçades, gairebé m'ho crec tot.

Tant li fot XLV

Enyoro els vells temps on era incapaç de comprendre una paraula com connivència.

Dublinesos

d'aquí

Un murmuri de la sala li cridà l'atenció. El senyor Browne entrava per la porta, escortant gentilment la tia Júlia, que se li recolzava al braç, somrient i fent anar el cap cot. Una mosqueteria irregular d'aplaudiments la va escortar també fins al piano i després, mentre la Mary Jane s'asseia al tamboret i la tia Júlia, ja sense somriure, es mig girava per fer sentir més bé la veu per la sala, cessà gradualment. El Gabriel reconegué el preludi. Era el d'una ella cançó de la tia Júlia: Vestida de núvia.

Fa temps que volta per casa l'Ulisses d'en Joyce i, és clar, l'havia de llegir. L'he encetat diverses vegades i no me'n surto, no m'emociona, però, és clar, tard o d'hora el llegiré. Tot i així, vist que no em venia gaire de gust l'un, el millor era encetar un altre llibre d'ell. Ja havia llegit Retrat de l'artista adolescent, així, doncs, s'imposava Dublinesos. Els hologrames dels habitants de Dublín dels inicis del s. XX perfectament dibuixats per Joyce, han resultat una delícia.

Joyce, James. Dublinesos. Barcelona, 2013. Edicions 62.

Catalogació: Torno a fer les paus amb l'autor.

Però no nevarà

Provo de repetir l'experiència del dia anterior, però el cel no pensa en neu. Surto més tard, després d'un matí destarotat em venç la mandra. Es fa de nit. Surto igual, no cal llum, conec millor el camí que la meva mà. Em miro més els camins que les mans, que em semblen massa envellides i no les reconec. A mig camí ja no s'hi veu gaire. El bosc, però, és amable i segueix allí, res no es mou. Algun senglar ja deu pasturar. Avui no plou i l'aire és més prim. Capturo alguns fotons que reboten en les pedres blanques del camí, esparses. Segueixo les pedres. Els sentits s'afuen, l'oïda presta, el nas ... les cèl·lules tenen memòria de Lucy i envien el seu missatge antic. Sempre és millor una truja que un tigre de dents de sabre. Mantinc el ritme, en la fosca no panteixo tant. La realitat es distorsiona, el sòl s'allunya del meu cap. Sóc més alta, més lleugera. Si tingués una escombra podria volar.

Vol nevar

El silenci és de cotó-fluix. Vol nevar. Ahir ja provava de fer-ho, però estem massa avall. Vaig passejar pel bosc sota l'aiguaneu. Em calia sentir els sons esmorteïts de l'úter. Calma. Fa tants anys que m'he deixat penetrar pels llibres que em sento prenys. No goso deslliurar per mor de no saber si la criatura duu el meu ADN o només sóc un ventre de lloguer. I fora, en el silenci de cotó-fluix, no s'atreveix a nevar. Tampoc.

Diari de bord. Data estelar: 200115. Dia 8 (editat)

fb diumenge 18

- Estem a roma! Tot genial!!! L'avi i l'avia q tal? Digueli a la iaia que no es preocupi!

Hola fill. Me n'alegro. Els avis bé i la iaia també. Ja els donaré records de part teva. Esteu a la ciutat?

- Guai, sisi

Llenceu un cèntim a la Fontana di Trevi. :) petons

...

Truquen a la porta i els nois (els meus fills, perquè a casa "el nen" és el meu home), no ho senten, tancats com estan a la sala d'estar fent una partida a la PlayStation. Obro. Fa anys que casa meva és una corrua de nois i noies que, invariablement, truquen, obres, somriuen educats i pregunten: "què hi ha l'Assensiu?" I jo, per l'abillament, dedueixo quin dels tres "meus Assensius" busquen. El "nen" -el meu home- sol quedar descartat d'entrada, sobretot per l'edat i perquè, pel cognom, només l'anomeno jo. Respecte als nois, depèn. Si el que tinc al davant és una colla de nois i noies vestits i pentinats més o menys convencionals, és el gran. Si al meu davant hi trobo un noi abillat amb una capa negra, un barret de feltre verd amb una ploma i una flauta, un altre amb una cresta vermella en una cadira de rodes, un ros barbut amb una gavardina talment l'inspector Gadget, etc., bé, no hi ha error possible, l'Assensiu en qüestió és el petit.

Solen somriure excusant-se, són canalla educada, i a la majoria els conec des que no aixecaven dos pams de terra. Els meus dos fills són molt fidels als companys de classe i de bàsquet. Passen i s'afegeixen als que hi ha a la sala. Afortunadament, el meu home i jo ens hem creat un reducte a part, i els pares també. Si s'ajunten ambdues colles tot funciona igual, perquè el joc és el mateix. Que si assassins, bàsquet o cotxes. Hi ha comandaments de sobres, i cervesa, és clar. Quan fa bo es reparteixen arreu, al terrat o al pati, sobretot els que fumen. I escoltes riallades desmesurades de mascles post-adolescents. Les veuetes de les mosses s'escolten menys. No pas perquè no n'hi hagi de noies, més aviat perquè aquests homes alts i joves solen ser força escandalosos.

d'aquí

Els meus fills sempre han tingut ordinador, des que de petits jugaven al Simon the Sorcerer al i486 , Indiana Jones , Theme Hospital i altres. Després va entrar la Play Station i, entretant, la muntanya, sempre. Primer en les vacances al Pallars Sobirà, a la Vall de Cardós, on jo també havia fet totes les meves vacances d'infantesa. I després, quan ja tenien deu i dotze anys, fent el GR-11, aprenent a sobreviure a mínims, perquè un gram de pes de més es nota a l'esquena. Aleshores, també, van afeccionar-se als jocs MMORPG, amb el Lineage i després el World of Warcraft. Els jocs de rol massiu, com aquests últims, es juguen en party on-line, o sigui que et pots trobar jugant -i parlant, que per això existeixen els cascs i els micros incorporats-, amb diverses persones de tot el món. Jo també hi he jugat, participant en setges de castells, morts de monstres diversos, etc. M'hi van enredar ells i, durant uns tres anys, hi vaig estar força capficada. Aquestes partys, que poden ocupar fins a cent persones amb un únic objectiu, tenen molta força, perquè tu ets un personatge amb unes característiques que t'has definit en "néixer", a partir d'uns patrons previs, que duu una motxilla carregada d'armes, màgies (skills), pocions (pots) ... Es formen grups estranys, amb nans, mags, elfs, guerrers ...

I és clar, t'acostumes a veure com a natural els personatges (pj) del teu clan. Perquè, a l'altra banda, rere un ninotet, hi ha una persona de bo de bo que viu al Canadà, Bolívia, Corea, Egipte o al costat de casa teva. Si això hi sumes que estàs acostumat a passar amb poc, que t'han avesat a passar un cert perill a la muntanya, que t'han ensenyat que a la vida l'equipatge t'ha de cabre dins les botes, no em semblarà gens estrany quan, si tot va com cal, d'aquí a un mes, més o menys, a Colòmbia s'hi trobin, potser, un noi abillat amb una capa negra, un barret de feltre verd amb una ploma i una flauta, un altre amb una cresta vermella en una cadira de rodes, un ros barbut amb una gavardina talment l'inspector Gadget, una noia taiwanesa i un Assensiu amb perilla i un somriure encisador.

Al meu fill no li escau el cinisme, és un bon home, i com què el món que li ha tocat no li agrada, després de dos anys a la UAB i un al Burger King ha decidit viure en una party perpètua. Si més no per ara.

fb ahir

-Estem a londres!

A la city? Records als lleons de trafalgar square!

...
última hora: ja els tenim a Florida.