La dona coixa

Recordo, vivament, com un dia, fent cua en un caixer, mentre entretenia els meus fills incitant-los a la recerca de porquets de sant Antoni dins la jardinera de 2x2 que hi havia en aquella oficina de la caixa, i jugar a fer-ne boletes, al meu davant s'esperava una dona coixa. Era una d'aquelles dones del-poble-de-tota-la-vida, que és una categoria que utilitzen alguns per fer-te saber que només essent del-poble-de-tota-la-vida, s'és algú en aquest univers. I jo, que vaig néixer en el mateix poble que ella, sembla que no sóc mereixedora d'aital condecoració. Perquè el que no et diran mai els del-poble-de-tota-la-vida és que també cal que demostris un cert nombre de generacions i un cert estatus. Per exemple, no es pot pertànyer a aquesta crosta havent nascut en un barri que es va configurar amb la immigració i, curiosament, la crosta que no es té per naixença en el barri inadequat, s'adquireix, miraculosament, per casament amb la casa adequada. Meravelles antropològiques.

Bé, mentre ens esperàvem el torn, la senyora del-poble-de-tota-la-vida-i-de-la-crosta se'm va adreçar assenyalant els meus fills que estaven ben distrets amb les seves paneroles:

- Fan prou bondat.

- Sí, són bona canalla.

Va ser la meva resposta una mica distreta mentre vigilava en Jordi, que sempre ha tingut una tendència perillosa a prendre mal.

- Jo estic així per culpa del meu fill -afirmà amargament-, em va deixar coixa en el part.

Coneixia el seu fill i me la vaig mirar dubtant que tingués el cap on tocava.

- Sí, sí, si no l'hagués tingut no m'hagués passat la vida coixa.

Ho afirmà amb una rancúnia fonda, animal. Em vaig mirar els meus fills i vaig pensar en la cicatriu que duc a la panxa, en les estries, en les nits d'insomni, en la intranquil·litat per sempre més que havia abraçat pel fet de tenir-los ... no se'm va acudir cap motiu per odiar-los, és clar que tampoc havia quedat coixa en el part, però aleshores potser hagués odiat el metge, la llevadora, el meu home, ves a saber!

Vaig pensar en el fill d'aquella dona, un home també dels del-poble-de-tota-la-vida, és clar, en els trets del seu caràcter. Me'l vaig imaginar creixent al costat d'aquella malícia amargada i amargant i el vaig plànyer. Mai s'imaginaria la commiseració que em va merèixer.

Afortunadament la cua va avançar, la dona feu anar la crossa i la cama més curta, on hi duia una sabata amb alça, i va començar a fer el que hagués vingut a fer al caixer. El del costat va quedar lliure, vaig treure els diners per anar a comprar, vaig recollir els meus fills, vaig dir adéu i vam gairebé fugir de l'aura d'odi d'aquella dona.

- Què passa mare, perquè correm?

- Res, dóna'm la mà i tira, ja passarà.

Diari de bord. Data estelar: 270614. Dia 10

En les aventures que, en comptagotes va desgranant mon fill petit, a cop d'SMS, i que no desvelo per mor que no és a mi a qui toca narrar-les, la constant és la solidaritat i la generositat de les persones amb què va ensopegant. I, sense poder evitar-ho reprenc velles converses amb ell -que continuo mentalment-, on parlem de l'origen del recel català, d'aquesta eixutesa com a poble, d'aquesta malfiança infinita.

Si tots els humans som iguals -que ho som, no cal dubtar-ne-, què ha provocat aquesta diferenciació en la cosa catalana? Probablement la història, però em nego, en rodó, a ser catalogada dins un sac on hi van a parar les explicacions més fàcils i demagògiques.

Des dels Terços de Flandes fins ara, quantes coses no ens han passat als catalans? I és que la solidaritat imposada, ves que no acabi resultant una vacuna poderosa.

"ei pare, som a Goa, tot genial, per aki tot bé?"

August

d'aquí

"L'home jove, com que encara no sap el futur que l'espera, veu la vida com una mena d'aventura èpica, una odissea a través de mars estranys i illes ignotes on ha de posar a prova i demostrar els seus poders, alhora que descobreix la pròpia immortalitat. L'home de mitjana edat que ha viscut el futur que va somniar veu la vida com una tragèdia, perquè ha après que la seva força, per gran que sigui, no prevaldrà sobre l'atzar i la natura, als quals ell dóna noms de divinitats, i ha après que és mortal. Però l'home gran, si interpreta com cal el paper que li han assignat, només pot veure la vida com una comèdia; els seus triomfs i els seus fracassos es barregen, de manera que no n'hi ha cap que representi un motiu d'orgull o de vergonya superior a l'altre, i ell no és ni l'heroi que s'enfronta a aquestes forces ni el protagonista que és destruït per les forces en qüestió. Quan només queda una trista ombra de l'actor que va ser, s'adona que ha interpretat tants papers que ja no és ell." (426)

Anava a fer una recensió comme il faût, però, mandrosa com sóc, i havent-la fet l'Allau, ves perquè ara jo havia de voler passar-li al davant (dubto que pogués) i pretendre que la mestra em posés més bona nota.

Només un parell de precisions: m'adono que hem escollit textos de la tercera part del llibre -tot i que en tenia un altre de Ciceró, i de la seva poca habilitat com a futuròleg-, i que John Williams -sí, també cal parlar d'Stoner-, d'ençà del seu descobriment, només m'ha donat alegries.

Wlliams, John. August. Barcelona, 2013(2). Ed. 62

Catalogació: no només pels malalts de la cosa romana. Bon escriptor i bon llibre: què més voleu?

perdre

Em miro al mirall i desconec el meu cos una vegada més. El meu etern enemic declara la seva victòria. I jo, sense esma, baixo el cap i em declaro vençuda. Ara, ja, fins el final.

Diari de bord. Data estelar: 240614. Dia 7

Em reconec profundament romana. Vinc d'una infantesa caòtica i el meu company també. De tant anar d'Herodes a Pilat, pràcticament en solitari, ambdós vam abraçar una certa discreció, vam elaborar un tel translúcid i vam utilitzar la rutina com un bàlsam guaridor, i ens vam protegir de l'originalitat amb ferotgia.

Però, al final, només hem servit de frontissa entre els pares i els fills, i ara toca ballar una música a la que ens semblava havíem esquivat però que, ben mirat, hi tendíem irremeiablement.

La realitat ens fa passar per l'adreçador i ens retorna a l'origen caòtic.

Sobreviurem, és clar, però en sortirem raonablement indemnes? Més savis?

Diari de bord. Data estelar: 230614. Dia 6

"- Mare, et truco des d'Oman.
- D'Oman?
- Sí, mare, és d'on surt l'avió cap a Bombai. Estic bé, no hi pateixis. Teníem dos dies per passar a l'aeroport, però un hindú ens ha ofert acollir-nos a casa seva, i estem aixoplugats i tenim menjar.
- Caram, fill, dóna'ls les gràcies de part nostra.
- Si, no t'amoïnis, ho faré. Un petó.
- Un petó fill. Cuida't."

Tenia vint-i-quatre anys que, també, vaig encetar el meu propi viatge. Era la matinada i dormia al costat de n'F., amb qui feia quatre anys que convivia, després de sis anys de festeig. Algú dubta de l'ardidesa d'alguns viatges? Em vaig despertar amb una necessitat dolorosa i vaig sacsejar-lo:

- Vull que tinguem un fill.

Em va mirar amb els ulls aclucats, provant de conjugar dues neurones per aterrar a la realitat. Finalment remugà:

- No estic preparat.

I es va girar per reprendre el son.

- No n'estaràs mai, però jo, ara, sí.

Al cap de deu mesos teníem el primer fill. Un any i nou mesos després d'aquest, el segon. El tercer no va ser possible, em vaig rendir en la negociació.

Diari de bord. Data estelar: 210614. Dia 4

2:23 AM via SMS

"estc a un hotel a dubai, historia curiosa ja us explicare, un petoooo!"

(ves a saber, si no duus un ral!)

escriu, fill meu, escriu

Cita

" ... el moralista és la més inútil i menyspreable de les criatures. És inútil perquè s'estima més destinar les seves energies a emetre judicis més que no pas a adquirir coneixements, senzillament perquè jutjar és fàcil i adquirir coneixements és difícil. I és menyspreable perquè els seus judicis reflecteixen una imatge d'ell mateix que, en la seva ignorància i en el seu orgull, li agradaria imposar al món. T'ho imploro: no et converteixis en un moralista; destruiràs el teu art i la teva ment, i seria un llast massa pesant fins i tot per a l'amistat més profunda."

De la carta de Gai Cilni Mecenes a Tit Livi dins d'August de John Williams.

Diari de bord. Data estelar: 190614. Dia 2

La valentia és la inconsciència i la covardia el coneixement? El coneixement ens fa febles, ens castra?

He arribat a passar por pel món, veritable por, la por del saber que no ho contaràs. I contar-ho no em fa relativitzar aquella por, ans el contrari, em fa agrair -a qui? a què? a res- el fet de ser aquí, viva, o gairebé.

Aquesta por era controlable, m'afectava a mi. Ara afecta a aquells pels quals estic ensinistrada a defensar de tot i de tothom. I resulta incontrolable.

Baixant d'Aneto enmig d'una tempesta de llamps i trons vaig pensar que potser algun dels llamps que queien ben a prop era per a mi, i vaig tenir por. Vaig mirar endavant, al meu company, i vaig pensar que si el llamp fóra per ell seria encara pitjor.

Morir deu ser dolent, veure morir és pitjor.

Diari de bord. Data estelar: 180614. Dia 1

Avui en Jordi (24 anys) comença el seu viatge de fugida, o de retrobada, o de ves a saber què, perquè als 24 anys és quan toca llençar-se al món, amb una motxilla i dos rals. Avui dorm al Prat, a casa d'algú, i sortirà demà al matí en avió direcció Budapest, d'allí fins a Dubai, en auto-estop haurà d'anar a un altre aeroport, a 500 km, per prendre un avió en direcció a Bombai i allí, suposadament, li perdrem la pista fins ... no sabem res més.

Si bé admiro la seva resolució, la part que em toca d'aquest drama és la de sentir-me terriblement trasbalsada. La capitana d'aquesta nau la declara en deriva.

Hi ha moments de l'existència que tot el que t'envolta és tancat i perfecte, una foto fixa que, malauradament, se't queda immòbil en l'imaginari com la fotografia ideal. No sé si és perquè ets jove i et sents forta. Segurament que les hormones i la genètica formen part d'aquesta enorme broma.

Ara, però, s'ha trencat la capsa. Definitivament. I està bé, però no m'agrada. Gens. La realitat s'ha tornat fuzzy.

Només m'encomano a tots els déus, en els qui no crec, els haguts i per haver, que me'l protegeixin de tot mal.

Res més em pertoca. Això i córrer si mai s'escau.