18. Història d'un cavall de Lev Tolstoi

d'aquí

Amb la Bozena, la noia de la qual he fet de voluntària lingüística i que és polonesa, vaig pensar que seria interessant fer l'experiment de llegir aquesta història. Primer perquè ella és filòloga i, és clar, sempre és interessant posar reptes, i segon perquè ella ja havia llegit Tolstoi en polonès i, per tant, potser li faria gràcia l'exercici de rumiar-lo en una altra llengua. N'hem parlat d'aquest fet, de com n'és de complex copsar tot un imaginari en una nova llengua. El fet és que, quan comences a parlar-la, a llegir-la, és ben bé com si t'haguessis posat les sabates usades d'algú altre. És incòmode, el teu peu no s'hi adapta correctament, la sensació d'estranyesa és constant. Finalment, però, sabates i tu podeu acabar entenent-vos, malgrat que, hem de reconèixer-ho, fins passat un bon temps no ens hi sentirem ben bé com cal.

Aquest cavall, fort i poderós, magnífic, va néixer amb tara. No pas una tara pels cavalls, però si pels humans, tenia la pell pigada. Si mirem el món que ens envolta, veurem arreu com la diferència provoca que puguis dur una vida o una altra. Els humans en sabem un munt de fer veure que som iguals que tots, perquè la diferència es paga cara. I, si la diferència la podem especificar en uns costums, unes robes, una religió, una llengua, aleshores sempre hi ha algú que rep.

La vida del cavall podia haver estat una, unes clapes a la pell van fer que fos tota una altra i ara, ja vell, ens en fa la reflexió.

Tolstoi, Lev. Història d'un cavall. Barcelona, 2012. La magrana.

Catalogació: és clar que sí!

Dies de cuina

I, és clar, malgrat tot, el calendari va rodant i diumenge és Festa Major, això vol dir una vintena de persones assegudes a taula per dinar, malgrat que ens en faltarà alguna, com mon fill petit que va de camí a Georgia (la caucàsica, no la d'on my Mind), i l'any passat ja vam deixar de fer-lo perquè el pare estava tan malalt ...

Aquest matí toca anar a proveir la carn, encomanar el pa i la fruita, triar els aperitius, la beguda ... i començar a passar hores de cuina, és clar.

El menú:

Aperitius variats

Sopa de meló i menta amb encenalls de pernil ibèric (perquè és de la península Ibèrica)

Canelons

Gelat, rebosteria, tortell

Cervesa feta a casa (ha quedat força bona)

Vins de la Terra (del planeta vull dir)

Cafè, te

Gotes i llaminadures -dolç i salat- per passar tota la tarda fins l'hora de sopar

Menú poc original, però a casa només se'ns permet variació en el primer, la resta és canònica.

Ja ho veieu, ara, com què fa fresqueta vaig a capbussar-me als fogons.

I encara no tinc les notes de la universitat.

I en Jordi a Georgia.

Desencís

He dut a la mare a regar el roure que vam plantar al damunt de les cendres del pare. Només quedava un forat. Algú ha decidit que li agradava l'arbre i se l'ha endut, no hi havia traces d'animals, ni restes de l'arbre i es veia el senyal d'una eina. Hem tapat el clot i hem marxat. No en plantarem cap altre. He volgut odiar qui ho hagi fet però no he pogut. M'ha fet ràbia, sí, però he provat de pensar com aquella persona que ha vingut al bosc, ha vist un roure bonic, i se l'ha endut, espero que a casa seva i no pas a vendre'l. On creixi que es faci alt i fort. N'hi haurà prou, quan superi el desencís.

San Zimei. Les trois soeurs du Yunnan de Wang Bing

10, 6 i 4. Nenes a 3.200 metres. Sense mare i amb el pare absent perquè ha anat a la ciutat a buscar feina. L'entorn familiar, però, funciona. Per nosaltres seria un estil de vida intolerable. Per elles és l'única vida que coneixen.

Un documental de Wang Bing, V.O.S francès. Tot i que reconec que no he fet servir els subtítols, no feien cap falta. M'he recordat constantment mentre creuàvem les muntanyes entre el Vietnam i la Xina, amb cases plenes de criatures, sense cap adult, que estaven als camps. Diuen que Wang Bing és un dels millors, no en tinc cap mena de dubte.

Diari de bord. Data estelar: 260616. Dia 139

- Ei fill, què tal? Per on pares? Ja sou de viatge? Tot bé?

- Ieps! sí, viatjant ja, x rius i muntanyes, tot genial?

- On?

- Xl centre d turquia, aprop de konya, x casa tot b?

- Sí, eleccions, per variar. Per la resta bé.

- Hehehehe. X cert mare, estic jugant bastant a escacs últimament. Podries dir-li al pare q m'enviés algun llibre d'escacs?

(estem parlant d'enviar-lo al kindle, és clar)

- Ara li dic.

- Merci! X cert! si pogués ser tb un llibre "palabras radiantes" d brandon sanderson

- Ja li diiiiiiic, petons

- I espera, espera, hahahaha

- Cap problema. A lu tont te'n colo algun de bo en el teu idioma.

- Hehehehe tb del brandon sanderson "legion: skin deep" si no està en castellà en anglès

- D'acord, ja li ho diré després que ara sóc al recompte de les eleccions

- Hahaha Q divertit

- Sí, iupi (smile de plorar)

- X cert, quasi veiem un ós

(quina dèria ursina!)

- Glups!

- El teníem a 20m

- Els óssos maten gent i vosaltres sou gent

- No, no ho fan, normalment. Uns caçadors ens van dir que sinó tenen cries potser ens escupen i no massa més. Es veu que els agrada escopir.

- Escopir?

- Sí, això ens van dir, q se't posen a dos potes davant teu i t'escupen a la cara XD

- Mola això dels óssos, potser es pensen que són llames. Per cert, vaig enviar X€ a Imece

- Guai

- Semblen bona gent.

- Sí, l'Ali és guai. És un bon tio. Volia molt q ens qdéssim tot l'estiu.

- Si t'hi haguessis quedat potser haguéssim vingut de vacances, per veure't i donar un cop de mà. Però ara no sabem massa què fer.

- Haha, hagués estat graciós.

- Home, et trobem a faltar, la veritat. Però bé, en la situació que estem tampoc podem fer gaire projectes.

- Per cert, hem adoptat un gat, Abu Catus.

- Un gat? què guai! Fotos!

- Què bonic!

14. Tothom hauria de ser feminista i d'altres animals (15, 16 i 17)

No és que no hi fos, o que no llegís, senzillament que els exàmens -i la campanya electoral- enguany em tenen ben embolicada. Tot i això no puc evitar seguir llegint i, a part d'aquests en tinc cinc més -o sis- encetats, que llegeixo a estones perdudes, en trajectes infinits de vagues de metro, consultes de dentistes, passadissos de facultat i abans de caure en coma cada vespre.

La Chimamanda Ngozi Adichie és, a més d'una novel·lista, una "feminista feliç africana que no odia els homes i a qui li agrada pintar-se els llavis i dur sabates de taló alt perquè vol i no pas per agradar els homes", vaja que m'agrada, potser perquè sóc feminista, no sóc africana, però no em faria res ser-ho, no odio els homes i m'agrada pintar-me els llavis i dur sabates de taló alt, tant com m'agraden les meves botes de muntanya.

O sigui que, número catorze: Tothom hauria de ser feminista de Chimamanda Ngozi Adichie, que, de fet, és la conferencia del damunt en format llibre, editada enguany a Barcelona per Fanbooks.

En el número quinze de la meva "Pila del 2016" hi tinc l'últim de l'Empar Moliner, coses de Sant Jordi, Tot això ho faig perquè tinc molta por, premi Mercè Rodoreda 2015. Retrats d'avui amb la ironia, el sarcasme sovint, amb què l'Empar Moliner ens té acostumats a mirar les persones que ens envolten. Publicat a Barcelona, a l'editorial Proa i n'és la tercera edició.

El setze és un llibre curiós que mai se m'hagués acudit de comprar, perquè és d'aquells llibres que o bé te'ls aconsellen, o bé et cauen a les mans per casualitat o bé, com en aquest cas, te'ls regala una polonesa de Cracòvia -la ciutat, no el programa de Tv-, traductora del suec al polonès i viceversa, estudiant de català i amb qui he tingut el plaer de compartir la lectura de Tolstoi en català, ja que sóc la seva voluntària lingüística.

La Bozena, que així es diu la meva polonesa, em va regalar El ángel caído, d'Olov Enquist. Un llibre estrany, molt ben escrit, d'aquells que et fan qüestionar coses, no tant de la vida, sinó de tu mateixa com a lectora i de la teva relació amb tot allò que saps o esperes d'una novel·la. Publicat a Madrid el 1998, he viatjat amb el circ de monstres, sentint sempre com si sota els meus peus no hi hagués terra sòlida. Una sensació francament enervant, que no sovint trobem als llibres.Interessant llegir l'apunt del seu prologista, Jesús Ferrero.

Finalment, en el número disset, hi incloc un dels llibres que m'han estat torturant aquest semestre, Teoria cultural y cultura popular de John Storey, Barcelona, 2012, ed. Octaedro. Llibre guia de l'assignatura de Teoria de la cultura, a la que espero haver aprovat amb un cinc pelat després d'intentar memoritzar cadascun dels teòrics sobre la cultura que surten cada cinc minuts des del minut ú de l'existència de la humanitat.

Ja ho veieu, n'hi ha algun més, però no voldria pas atabalar més enllà de deixar constància que: ú, estic viva, dos, no m'oblido del blog, tres, ni de vosaltres, quatre, encara llegeixo tot el que puc i més i cinc, a veure si, per fi, puc trobar l'estona diària per seguir per aquesta casa.

Diari de bord. Data estelar: 080616. Dia 121

Colgada de feina, exàmens, política i en Jordi, que està a Çesme, malalt amb descomposició. Està col·laborant amb Imece, una ong turca que treballa amb els refugiats siris a la zona d'Esmirna. Si hi és ell, que és un anti-ong's dels grossos, me la creuré.

Avui m'he passat el matí cuinant plats d'estofats, de porc, de vedella, amb tomàquet, amb bolets, i sopa de carabassa. I això vol dir que el trobo a faltar molt. Sempre que el trobo a faltar acabo a la cuina fent plats i més plats dels que li agraden, dels de sucar-hi pa.

Tindré el congelador ben farcit.

La paraula justa

Per què en diem refugiats dels que no tenen on refugiar-se?

Diari de bord. Data estelar: 250516. Dia 107

- Hola fill, com esteu? acabo de llegir que la policia grega va desmantellar Idomeni.

- Sí, això sembla.

- On esteu, com està la cosa?

- Tranquil·la. Quasi ningú va cap a Europa ja. Treballem amb refugiats q malviuen a Turquia.

- I què fas?

- Buf, em fa mandra explicar XD varies coses.

- Vaja

- Ajudar a distribuir menjar, roba, higiènic, jugar amb nens, buh

- Estàs bé, però?

- Sí, genial.

- Doncs ja està bé. Petons.

- Petoooons

No sé que serà d'ell demà o demà passat, només sé que amb la imatge de dalt ja ha omplert més la seva existència que molts que neixen i moren vells. Tot està bé així.

Acallar Espriu d'una vegada

Durant segles, la civilització havia estat centrada a les ribes del Mediterrani, però en les últimes centúries, van ser els bàrbars del nord i els seus imperis els que van dominar el món. Potser perquè, per a nosaltres, el món era el nostre mar i ells van ser prou agosarats per endinsar-se en mars més procel·losos.

Ara, a l'altra banda del nostre petit i decadent món, a l'altra riba de casa nostra que és la nostra vella mar, tenim germans que ploren, que moren, que maten i els bàrbars del nord, aquells que ens han fet creure que eren admirables, els que han dominat el món amb les seves armes i les seves llengües, i que ens subjecten i controlen, els obliguen a plorar i morir, sense cap solució possible.

Espriu ens va fer creure que hi havia un nord enllà, on la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç!, però no se'n va adonar de què ho eren per haver-nos convertit en serfs incultes, pobres esclaus, adormits en tristes felicitats absurdes.

El meu país és aquell que envolta el meu mar, el que puc caminar sempre per la platja. Potser que comencéssim a blasmar aquests bàrbars del nord que ens han estat enganyant i adormint tants de segles i que ara, rere el seu benefici, ens castiguen, i castiguen més encara els nostres germans de l'altra riba.

I sí, potser som un desastre per aquí a baix, però potser aniríem més bé essent el nostre desastre, que no pas un desastre importat de la fredor i la falta de llum. Al cap i a la fi, la cosa de la "desastrologia" ens és comú als humans, per tant, resulta inevitable.